De vegades pensem que la nostra manera de viure és “la manera” de viure.
Potser perquè és la que hem vist a casa, la que hem après sense adonar-nos-en, la que s’ha anat repetint a la nostra família generació rere generació.
Però la veritat és que no hi ha una única manera de viure.
No ha d’existir un únic patró.
No és obligatori seguir exactament allò que hem vist a la infància, per molt familiar i segur que ens sembli.
Quan viatgem, quan passem temps a casa d’uns amics, quan compartim estones amb altres famílies, quan coneixem altres pobles, ciutats o països… la mirada se’ns amplia.
Descobrim que hi ha maneres molt diferents de cuinar, de celebrar, de treballar, de descansar, de comunicar-nos, d’estimar…
I llavors ens adonem que allò que pensàvem que era “normal” o “lògic”, només és una de tantes opcions possibles.
No es tracta de copiar ni de renegar del que hem rebut.
Es tracta de saber que podem escollir.
Que puc recollir coses que m’inspiren d’aquí i d’allà, i deixar les que no m’encaixen.
Que puc crear una manera de viure a mida, amb el que em ressona i em fa sentir en pau.
Hi ha infinites maneres de viure.
I la meva no ha de ser igual que la dels meus pares, ni que la dels meus amics, ni que la de ningú.
I això, lluny de separar-nos, ens enriqueix.
Perquè quan cadascú viu la seva vida amb autenticitat, també ens convida als altres a fer-ho.
En definitiva: pots viure a la teva manera.
Pots fer les coses d’una forma que sigui coherent amb tu, encara que no sigui com “sempre s’ha fet” a casa.
El món és immens i ple de possibilitats.
I quina sort tenir l’oportunitat d’anar-les descobrint.
Amb amor, Andrea
PD: Avui «Para vivir» del Kanka amb la Silvana Estrada.
L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau.
Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar.
Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’anar cap endins.
La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n’aprenem molt:
Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència.
No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives.
Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle.
Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també.
Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment.
Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre.
Que si no ho sostenim, desapareixerà.
Però la vida —com la natura— no elimina, transforma.
Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pugui néixer alguna cosa nova.
I potser el mateix passa dins nostre: el que deixem anar es transforma en aprenentatge, en saviesa, en llavor.
Aquesta estació ens parla de neteja i renovació, no com una obligació, sinó com un gest amorós.
Actes d’amor, de vegades, silenciosos i senzills, que ens ajuden a tornar a l’essència.
Potser és temps de tancar cicles, de revisar, d’alliberar l’energia estancada…
No cal fer grans transformacions: de vegades n’hi ha prou amb petits gestos.
La renovació pot ser subtil.
Pot ser netejar un calaix, buidar una prestatgeria o ordenar l’espai on treballem.
Pot ser revisar què hi ha a la nostra vida que pesa, que ocupa espai, que ja no ens representa.
Pot ser mirar amb tendresa una relació que s’ha anat apagant, una feina que ja no ens nodreix, una part de nosaltres que necessita descans.
Netejar no és eliminar: és transformar.
Les coses no desapareixen, simplement canvien de forma, de lloc o de funció.
Una fulla es transforma en aliment per la terra.
Un jersei pot escalfar una altra persona.
Una relació pot continuar d’una altra manera, amb una nova forma d’estimar.
Quan fem espai a fora, també el fem a dins.
La casa i el cos són espills l’un de l’altre.
Quan ordenem, quan netegem, quan deixem anar, sentim com l’energia torna a circular.
És com si obríssim finestres internes perquè entri aire nou.
A vegades, sense adonar-nos-en, fem aquest procés de «deixar anar» des de la impaciència o el rebuig.
Volem que marxi “allò vell”, allò que ja no ens serveix, com si fos una molèstia.
Però si hi posem consciència, descobrim que cada cosa que hem sostingut —cada objecte, cada vincle, cada idea— ha tingut un sentit, encara que ara ja no sentim continuar sostenint-lo.
Perquè no es tracta de rebutjar el que ja no volem, sinó d’honrar-ho.
Per això és bonic i sa deixar anar amb amor, no amb menyspreu.
Agrair el temps compartit, el que ens ha ensenyat, el que ens ha nodrit, la funció que ha complert mentre ha estat amb nosaltres.
I si ara no podem veure cap aprenentatge, si ara no sentim que ens hagi sumat en cap aspecte, igualment podem honrar el fet que, d’alguna manera, aquella experiència, aquella cosa, aquella persona… formava part del nostre camí.
Mirar-la amb tendresa: si hi era, per alguna raó la sosteníem.
Potser per costum, per por, per no estar encara preparades per deixar-la anar.
Honrar això també forma part del procés.
Deixar anar pot ser acomiadar-se amb consciència.
Pot ser reconèixer que tot té un cicle.
Que hi ha coses que, per créixer, necessiten marxar.
Que el buit que queda no és absència, sinó espai perquè pugui néixer allò nou.
Ha arribat la tardor. I amb ella una energia diferent: més tranquil·la, més interna, més lenta.
És moment de recollir-nos i reequilibrar-nos.
De cuidar-nos, descansar, alimentar-nos amb amor, retrobar-nos amb la nostra amabilitat i la nostra suavitat.
La natura ens recorda que tot es mou en cicles.
No hi ha creixement constant, ni activitat sense descans.
Els arbres reposen, la terra es refreda, la llum es recull.
Nosaltres, també, necessitem aquests moments de pausa i de retorn cap a dins.
Però sovint, ens resistim.
Tenim la sensació que aturar-nos és perdre el temps, que parar és renunciar.
Però quan parem, quan ens permetem respirar, podem sentir com el nostre ritme natural torna a emergir.
El cos ho sap. El cor ho sap.
La tardor ens recorda que no cal sostenir-ho tot.
Que podem descansar.
Que podem deixar que les coses segueixin el seu curs, sense empènyer-les.
Com els arbres, podem deixar caure amb serenitat.
Deixar que el que pesa torni a la terra, sabent que allà es transformarà en aliment per al nou cicle.
Hi ha una bellesa profunda en l’acte de netejar, ordenar i purificar.
No és només una acció pràctica, és una manera d’alinear-nos amb nosaltres mateixos, amb el nostre espai, amb la vida.
Quan ho fem amb consciència, cada gest es converteix en un acte d’afecte.
Cada calaix que buidem, cada pes que deixem anar, és una forma de dir-nos “em cuido, em respecto, confio”.
Deixar anar, quan es fa amb consciència, és un acte d’amor.
Amor per qui érem, amor per qui som, amor per qui estem esdevenint.
És reconèixer que necessitem espai, silenci, respir.
Deixar anar pot fer por, però és necessari per crear espai.
I el buit que queda —aquest buit que a vegades ens incomoda— és el lloc on pot néixer allò nou.
És terreny fèrtil per al que vindrà.
Quan alliberem allò que pesa a la ment i al cor, quan deixem que l’energia torni a circular, la vida flueix amb més facilitat.
Fem espai a casa i dins nostre.
Sentim com tot es reorganitza, com les coses es recol·loquen amb els nostres petits gestos d’amor i amb les nostres decisions.
La tardor és, així, una gran mestra.
Ens ensenya que renovar-se és natural, que cada final porta dins seu la llavor d’un principi.
Ens recorda que deixar anar no és perdre, és fer lloc.
És confiar que la vida sap el que fa, que tot té el seu temps i el seu lloc.
I potser, enmig d’aquest canvi de llum i de colors, podem donar-nos permís per fer el mateix: per caure una mica, per buidar-nos, per respirar més a poc a poc.
Per tornar a nosaltres amb més lleugeresa i més amor.
La llista infinita de coses pendents, les responsabilitats, les preocupacions…
I, de sobte, apareix una imatge, un gest, una flor, una cançó… I sento com, per fi, puc sospirar.
Últimament penso molt en això:
Què em porta lleugeresa?
Què em connecta amb l’alegria?
I, encara més important: Estic fent espai a això?
Vivim tan carregades de fer, de voler arribar a tot, de sostenir tantes coses… que de vegades oblidem la importància de gaudir.
De fer lloc al que ens alegra, ens fa vibrar, ens acarona per dins.
Potser és una conversa bonica. Un moment de sol. Una olor. Un record tendre. Cantar, ballar o xipollejar dins la piscina.
Crec que la felicitat no sempre és un gran objectiu, sinó petits instants que es deixen sentir quan abaixem la pressa.
Quan deixo de controlar i de carregar amb tot, em sento més lleugera. Estic més disponible i desperta davant els petits plaers de la vida.
Per mi és important recordar que puc triar.
Puc triar com viure, a què dedico més temps, a què li dono importància.
I si alguna cosa no m’agrada, puc sortir del pilot automàtic, parar i revisar, i tornar a triar. Acceptant equivocar-me i recordant que sempre puc canviar d’opinió.
Això m’allibera molt.
Cuidar-me també és permetre’m descansar, riure, respirar, plorar,
sortir a la natura, parlar amb sinceritat, posar límits,
responsabilitzar-me i caminar cap on desitjo anar…
Què et connecta a tu amb la lleugeresa?
Què pots deixar anar avui per sentir-te una mica més lliure?
M’agrada llegir-vos també!
Amb amor,
Andrea
PD: Comparteixo una cançó que m’agrada molt de l’Anna Roig, Què bé, ser aquí.
Hola! Fem servir cookies 🍪
Ens ajuden a que el lloc funcioni bé i a millorar la teva experiència. Pots acceptar-les, rebutjar-les o configurar-les. Més informació a la nostra Política de cookies.
Funcionals
Sempre actiu
Aquestes cookies són imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. No es poden desactivar perquè sense elles no podries navegar amb normalitat, iniciar sessió o fer compres.
Preferències
L'emmagatzematge tècnic o l'accés és necessari amb la finalitat legítima d'emmagatzemar preferències que no siguin sol·licitades pel subscriptor o usuari.
Estadístiques
L'emmagatzematge o accés tècnic que s'utilitza exclusivament amb finalitats estadístiques.Aquestes cookies ens ajuden a entendre com es fa servir el lloc web (pàgines visitades, temps de navegació, etc.). Tota la informació es recull de manera anònima i no permet identificar-te personalment.
Màrqueting
Aquestes cookies recullen informació sobre la teva navegació per mostrar-te publicitat personalitzada i fer un seguiment dels teus interessos en diferents llocs web.
