Etiqueta: cuidar-me

  • Hi ha moltes maneres de viure la vida

    Hi ha moltes maneres de viure la vida

    De vegades pensem que la nostra manera de viure és “la manera” de viure.

    Potser perquè és la que hem vist a casa, la que hem après sense adonar-nos-en, la que s’ha anat repetint a la nostra família generació rere generació.

    Però la veritat és que no hi ha una única manera de viure.

    No ha d’existir un únic patró.

    No és obligatori seguir exactament allò que hem vist a la infància, per molt familiar i segur que ens sembli.

    Quan viatgem, quan passem temps a casa d’uns amics, quan compartim estones amb altres famílies, quan coneixem altres pobles, ciutats o països… la mirada se’ns amplia.

    Descobrim que hi ha maneres molt diferents de cuinar, de celebrar, de treballar, de descansar, de comunicar-nos, d’estimar…

    I llavors ens adonem que allò que pensàvem que era “normal” o “lògic”, només és una de tantes opcions possibles.

    No es tracta de copiar ni de renegar del que hem rebut.

    Es tracta de saber que podem escollir.

    Que puc recollir coses que m’inspiren d’aquí i d’allà, i deixar les que no m’encaixen.

    Que puc crear una manera de viure a mida, amb el que em ressona i em fa sentir en pau.

    Hi ha infinites maneres de viure.

    I la meva no ha de ser igual que la dels meus pares, ni que la dels meus amics, ni que la de ningú.

    I això, lluny de separar-nos, ens enriqueix.

    Perquè quan cadascú viu la seva vida amb autenticitat, també ens convida als altres a fer-ho.

    En definitiva: pots viure a la teva manera.

    Pots fer les coses d’una forma que sigui coherent amb tu, encara que no sigui com “sempre s’ha fet” a casa.

    El món és immens i ple de possibilitats.

    I quina sort tenir l’oportunitat d’anar-les descobrint.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Avui «Para vivir» del Kanka amb la Silvana Estrada.

  • Per què ens costa tant acollir el “no”?

    Per què ens costa tant acollir el “no”?

    Quan algú ens diu «no«, com ens ressona dins?

    Camino pel carrer i sento nens dient als seus familiars o a «l’amiguet» dels papes:

    «No», «Para».

    I ningú els escolta.

    Ningú cuida aquell no.

    No sé si et passa a tu, que em llegeixes ara; però a mi sempre m’ha costat molt dir que no.

    Potser per això, quan el sento en boca d’algú altre, m’hi fixo i em sembla tan important que el digui.

    El que em sembla «increïble» és que no sapiguem acollir-lo.

    Que no sapiguem prendre’l seriosament.

    Que no el respectem.

    I no parlo només d’acollir els «no» dels nens, sinó de qualsevol persona.

     Tant de bo sabéssim dir més i millor:

    “No”.

    “Para”.

    “No vull”.

    “No em ve de gust”.

    Respectant el nostre sentir.

    I tant de bo, quan algú ens diu “no”, el prenguéssim amb respecte, sobretot si ens el diuen directament a nosaltres.

    Quan escoltem un “no”, de vegades es remou una ferida.

    Almenys, sento que és el que em passa sovint a mi.


    Pot aparèixer la sensació de rebuig, la nostra incapacitat de posar límits, el poc o nul permís que ens hem donat per fer-ho.


    Però la realitat és que fereix no acollir els «no» i ens dol no dir-los.

    Potser, per començar, podem practicar encaixar el «no» quan ens el diuen —si així ens és més fàcil—.

    Escoltar de veritat, amb amabilitat.

    Amb la disposició d’entendre que el que jo veig o vull no té per què ser el mateix que veu o vol l’altra persona. 

    Adonar-nos que ens acaben de dir «no».

    Fer una pausa, escoltar la petició de fora, de l’altre, i escoltar el moviment a dins, el meu.

    Escoltar el que penso, el que em ve al cap.

    Observar el que sento, potser se m’encongeix el cor, potser em poso violenta…

    Potser agafar perspectiva, mirar la situació des d’amunt o des de lluny. I tornar a mi. 

    Recordar-me «m’acaben de dir que no». I valorar la meva propera acció.

    La violència, encara que sigui petita, també és violència.

    I jo la sento cada dia.

    I també la practico, cada dia. Sense voler, probablement, però la practico.

    Però podem començar a acollir-la, a adonar-nos-en quan la cometem.

    Proposem-nos comprendre l’esforç —que en molts casos és enorme— que suposa dir que no.

    Veig gent enganyant-se a si mateixa, a les seves mares, a les seves famílies, només per no dir que no.

    Per no posar un límit.

    Per por del que pugui passar.

    Per por d’on quedarà la relació després.

    Sentim pànic i terror per la possible resposta.

    I a més, generalment, no ens han ensenyat a dir que no. No n’hem après.

    En molts casos, ni tan sols hem tingut permís per fer-ho.

    Però som adults.

    Ningú ha de venir a donar-nos permís.

    Me’l puc donar jo. Te’l pots donar tu.

    Puc fer un petit pas cap al que vull a la meva vida i en les meves relacions.

    Des del lloc on sóc ara.

    Sense voler resoldre-ho tot d’una tacada.

    Sense esperar passar de 0 a 100 en l’art de posar límits i acceptar-los.

    Potser avui el pas és només adonar-me’n:

    — Quan sobrepasso el límit d’algú.

    — Quan algú em diu que no.

    — Quan alguna cosa no em ve de gust.

    — Quan, si fos sincera, posaria un límit.

    Potser avui només és veure com em sento i fer-li lloc al sentiment dins meu.

    Mirar-lo amb calma.

    Entendre’m en aquella situació.

    Responsabilitzar-me’n.

    No justificar-me, només sentir què implica tot això per mi.

    Potser és buscar una manera de dir el que sento que em faci sentir bé, que pugui acollir amb facilitat.

    Sentir les paraules, les frases i l’emoció.

    Trobar la congruència entre el que penso, el que sento i el que faig.

    Potser avui és honrar que me n’adono.

    O honrar el pas que he fet, sigui quin sigui, i agrair-lo.

    Potser és fer-me una abraçada, cuidar-me.

    Potser és celebrar aquesta petita passa.

    Sigui el que sigui, està bé, a la meva manera.

    Per a mi, es tracta de començar a posar atenció a tot això per transformar-ho en alguna cosa més sana.

    Al meu ritme i amb molt d’amor.

    Perquè hi ha molt de dolor a l’hora de posar límits, i també a l’hora de rebre’ls.

    Perquè la manca de respecte, en major o menor mesura, és present a les nostres vides.

    A dins i a fora.

    Però no podem canviar ni responsabilitzar-nos del que fan els altres.

    El repte és començar a dins.

    Amb el que és nostre.

    Amb el nostre dolor, amb la nostra història, amb el nostre camí.

    I mirar-nos amb molt d’amor, justament per poder anar transformant-ho a poc a poc.

    No.

    Prou.

    No vull.

    No em ve de gust.

    Ara no.

    No ho sento, no en tinc ganes.

    Para. Escolta’m. Si us plau, para un moment.

    Amb amor,
    Andrea

  • Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor

    Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor

    L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau. 

    Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar.

    Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’anar cap endins.

    La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n’aprenem molt: 

    Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència.

    No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives.

    Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle.

    Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també.

    Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment.

    Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre.

    Que si no ho sostenim, desapareixerà.

    Però la vida —com la natura— no elimina, transforma.

    Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pugui néixer alguna cosa nova.

    I potser el mateix passa dins nostre: el que deixem anar es transforma en aprenentatge, en saviesa, en llavor.

    Aquesta estació ens parla de neteja i renovació, no com una obligació, sinó com un gest amorós.

    Actes d’amor, de vegades, silenciosos i senzills, que ens ajuden a tornar a l’essència.

    Potser és temps de tancar cicles, de revisar, d’alliberar l’energia estancada…

    No cal fer grans transformacions: de vegades n’hi ha prou amb petits gestos.

    La renovació pot ser subtil.

    Pot ser netejar un calaix, buidar una prestatgeria o ordenar l’espai on treballem.

    Pot ser revisar què hi ha a la nostra vida que pesa, que ocupa espai, que ja no ens representa.

    Pot ser mirar amb tendresa una relació que s’ha anat apagant, una feina que ja no ens nodreix, una part de nosaltres que necessita descans.

    Netejar no és eliminar: és transformar.

    Les coses no desapareixen, simplement canvien de forma, de lloc o de funció.

    Una fulla es transforma en aliment per la terra.

    Un jersei pot escalfar una altra persona.

    Una relació pot continuar d’una altra manera, amb una nova forma d’estimar.

    Quan fem espai a fora, també el fem a dins.

    La casa i el cos són espills l’un de l’altre.

    Quan ordenem, quan netegem, quan deixem anar, sentim com l’energia torna a circular.

    És com si obríssim finestres internes perquè entri aire nou.

    A vegades, sense adonar-nos-en, fem aquest procés de «deixar anar» des de la impaciència o el rebuig.

    Volem que marxi “allò vell”, allò que ja no ens serveix, com si fos una molèstia.

    Però si hi posem consciència, descobrim que cada cosa que hem sostingut —cada objecte, cada vincle, cada idea— ha tingut un sentit, encara que ara ja no sentim continuar sostenint-lo. 

    Perquè no es tracta de rebutjar el que ja no volem, sinó d’honrar-ho.

    Per això és bonic i sa deixar anar amb amor, no amb menyspreu.

    Agrair el temps compartit, el que ens ha ensenyat, el que ens ha nodrit, la funció que ha complert mentre ha estat amb nosaltres.

    I si ara no podem veure cap aprenentatge, si ara no sentim que ens hagi sumat en cap aspecte, igualment podem honrar el fet que, d’alguna manera, aquella experiència, aquella cosa, aquella persona… formava part del nostre camí.

    Mirar-la amb tendresa: si hi era, per alguna raó la sosteníem.

    Potser per costum, per por, per no estar encara preparades per deixar-la anar.

    Honrar això també forma part del procés.

    Deixar anar pot ser acomiadar-se amb consciència.

    Pot ser reconèixer que tot té un cicle.

    Que hi ha coses que, per créixer, necessiten marxar.

    Que el buit que queda no és absència, sinó espai perquè pugui néixer allò nou. 

    Ha arribat la tardor. I amb ella una energia diferent: més tranquil·la, més interna, més lenta.

    És moment de recollir-nos i reequilibrar-nos.

    De cuidar-nos, descansar, alimentar-nos amb amor, retrobar-nos amb la nostra amabilitat i la nostra suavitat.

    La natura ens recorda que tot es mou en cicles.

    No hi ha creixement constant, ni activitat sense descans.

    Els arbres reposen, la terra es refreda, la llum es recull.

    Nosaltres, també, necessitem aquests moments de pausa i de retorn cap a dins.

    Però sovint, ens resistim.

    Tenim la sensació que aturar-nos és perdre el temps, que parar és renunciar.

    Però quan parem, quan ens permetem respirar, podem sentir com el nostre ritme natural torna a emergir.

    El cos ho sap. El cor ho sap.

    La tardor ens recorda que no cal sostenir-ho tot.

    Que podem descansar.

    Que podem deixar que les coses segueixin el seu curs, sense empènyer-les.

    Com els arbres, podem deixar caure amb serenitat.

    Deixar que el que pesa torni a la terra, sabent que allà es transformarà en aliment per al nou cicle.

    Hi ha una bellesa profunda en l’acte de netejar, ordenar i purificar.

    No és només una acció pràctica, és una manera d’alinear-nos amb nosaltres mateixos, amb el nostre espai, amb la vida.

    Quan ho fem amb consciència, cada gest es converteix en un acte d’afecte.

    Cada calaix que buidem, cada pes que deixem anar, és una forma de dir-nos “em cuido, em respecto, confio”.

    Deixar anar, quan es fa amb consciència, és un acte d’amor.

    Amor per qui érem, amor per qui som, amor per qui estem esdevenint.

    És reconèixer que necessitem espai, silenci, respir.

    Deixar anar pot fer por, però és necessari per crear espai.

    I el buit que queda —aquest buit que a vegades ens incomoda— és el lloc on pot néixer allò nou.

    És terreny fèrtil per al que vindrà.

    Quan alliberem allò que pesa a la ment i al cor, quan deixem que l’energia torni a circular, la vida flueix amb més facilitat.

    Fem espai a casa i dins nostre.

    Sentim com tot es reorganitza, com les coses es recol·loquen amb els nostres petits gestos d’amor i amb les nostres decisions.

    La tardor és, així, una gran mestra.

    Ens ensenya que renovar-se és natural, que cada final porta dins seu la llavor d’un principi.

    Ens recorda que deixar anar no és perdre, és fer lloc.

    És confiar que la vida sap el que fa, que tot té el seu temps i el seu lloc.

    I potser, enmig d’aquest canvi de llum i de colors, podem donar-nos permís per fer el mateix: per caure una mica, per buidar-nos, per respirar més a poc a poc.

    Per tornar a nosaltres amb més lleugeresa i més amor.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Avui «Un moment, siusplau» de Canimas. 

  • El pes de la perfecció

    El pes de la perfecció

    La «perfecció».

    Que tot surti bé. Fer-ho bé.

    I si pot ser, el més perfecte possible (perquè mai sentim que assolim 100% aquesta suposada perfecció).

    Ser la nena bona. Ser excel·lent.

    Que tothom ho vegi. Que tothom ho valori.

    No defraudar. Complaure.

    Voler que tothom se senti a gust, còmode, feliç.

    Evitar conflictes.

    Encara que no hi estigui d’acord, callar.

    Acceptar. Fer veure que tot està bé així.

    Fins i tot quan dins meu no ho està.

    I pel camí, perdre’m a mi mateixa.

    Sentir-me incòmoda, petita…

    Sentir que em costa posar límits.

    Sentir que tot pesa.

    Una pressió constant a les espatlles.

    Voler acontentar a tothom i no arribar-hi.

    No poder. No saber com. No tenir forces.

    I viure-ho com un fracàs personal.

    I sé que no és sa.

    Ho sé.

    Ho veig, ho reconec.

    I per això procuro caminar cap a un altre lloc.

    A poc a poc. A la meva manera.

    Quan em sento capaç. Quan em surt. Quan ho veig.

    Posant límits nous. Explorant altres camins.

    Intentant acceptar el meu procés, el meu ritme, el meu aprenentatge i cada pas que faig.

    Tant de bo puguem deixar anar les etiquetes.

    Les creences. 

    La sensació que no podem fer-ho diferent.

    Que no tenim permís. Que no tenim dret.

    Que no podem provar-ho d’una altra manera.

    Que estem atrapades en una manera de ser, de fer, de reaccionar.

    Però això que fèiem… era un recurs.

    Era el que teníem per sobreviure.

    Per sentir-nos estimades, vistes, valorades.

    Per no ser rebutjats.

    Per encaixar, per no molestar, per no perdre l’amor.

    A la infantesa, probablement va ser la nostra «única» manera.

    Abraçar aquella nena, aquell nen que només volia ser vist.

    Que va aprendre a agradar. A no enfadar. A no molestar. A ser útil.

    A posar l’altre primer. A empassar-se els límits propis per mantenir la pau.

    Però ara… potser ja no cal.

    Potser ja no vull viure així.

    Ara som adults.

    I costa, sí. Potser costa moltíssim.

    Perquè aquells patrons estan profundament inscrits.

    I apareixen quan menys ho esperes.

    Però avui, puc començar a recordar una altra cosa: Ara puc escollir.

    Que no cal fer-ho com abans.

    Que no he de ser qui vaig aprendre a ser.

    Que puc començar a triar quines maneres de viure ja no vull que m’acompanyin.

    Què deixo anar.

    Què em quedo.

    I cap on vull caminar.

    Amb amor.

    Amb paciència.

    Amb compassió pel que vaig ser…

    I pel que estic aprenent a ser.

    Escollir ser jo.

    Posar límits.

    Dir que no.

    Deixar d’agradar a tothom.

    Deixar de fer-ho perfecte.

    I començar a estimar-me a mi. I tu, començar a estimar-te a tu.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Avui, la cançó que diu que hi ha d’haver «Una altra manera de viure».

  • La urgència constant

    La urgència constant

    La urgència.

    La rapidesa.

    L’eficàcia.

    Sempre més. I més ràpid. I abans.

    El resultat, el volem ara. Com més ràpid, millor.

    La pressa, l’estrès, el cortisol pels núvols.

    L’exigència. Amb nosaltres. Amb els altres.

    Amb tot.

    Vaig en cotxe i condueixo al límit.

    Encara que això només em faci guanyar un minut… i una dosi extra d’estrès.

    Em demanen una tasca que no és urgent, que podria fer d’aquí dos mesos o l’any vinent…

    I en 20 minuts, ja la tinc feta, entregada.

    I jo, amb la sensació que vaig tard, que tinc massa feina, que estic superada.

    Poso il·lusió en una tasca, en un projecte, en alguna cosa que m’encanta…

    I si no veig resultats immediats, sento que és un fracàs.

    Perquè hem après que tot ha de donar fruit ja.

    Sense pausa. Sense espera. Sense esforç aparent.

    Vivim a la societat de la recompensa immediata.

    I si no arriba de pressa, ens desmotiva.

    No ens serveix. No ens és suficient.

    I ho deixem anar.

    Però el món no és així.

    La vida no funciona així.

    Pensa en un castanyer: Pot créixer ràpid, però no ofereix castanyes fins que han passat uns 20 anys.

    Amb empelts especials es pot accelerar, però la recompensa mai arriba en un instant.

    A canvi, quan arriba —any rere any— és rica, abundant, i es manté durant molt de temps.

    Un arbre que viurà més del que nosaltres podem sobreviure.

    Un castanyer pot viure entre 500 i 600 anys.

    I encara així, comença per una llavor i un temps que no podem forçar.

    Com aquest arbre, podem aprendre a esperar.

    A sembrar sense necessitat de veure ja el fruit.

    A confiar que, si cuidem la llavor, vindrà el moment després dels anys.

    I nosaltres volem veure els fruits abans d’haver plantat del tot la llavor.

    Oblidant-nos del sol, de l’aigua, del temps, del silenci, de l’arrelament.

    De la paciència.

    Quina importància, aleshores, té poder dir:

    Això ara no és la meva tasca.
    Això no és urgent.
    Això pot esperar.
    Això no m’ho quedo jo.
    Això ho deixo anar.
    Ara jo sóc la prioritat.

    Deixar de buidar-nos per omplir agendes.

    Deixar de cremar energia per cada petita cosa.

    I començar a prioritzar la nostra salut, no només la física.

    També la mental. L’emocional. L’energètica.

    Aprendre a dir no.

    Aprendre a esperar.

    Aprendre a escoltar el ritme real de la vida.

    I sí, hi haurà dies que ens sembla que no avancem:

    Volem instal·lar un ventilador.

    Ho preparem tot, fem forats, busquem eines, seguim instruccions.

    I de sobte… alguna cosa no encaixa.

    Un cable, una peça, una incompatibilitat. I ens frustrem. Sentim que hem perdut el dia, que tot ha estat en va.

    Però no és cert.

    Tot això formava part del procés.

    Sense passar per aquí, no sabríem què faltava, què no funcionava, què cal millorar.

    Hem fet camí, encara que no haguem arribat al final.

    Potser cal deixar-ho per demà, respirar i tornar-hi amb una nova mirada.

    I això no és fracàs.

    És aprenentatge. És procés. És vida.

    Hem comprat la idea que avançar és només veure resultats.

    Però avançar és també equivocar-se, desfer, tornar a intentar-ho, descansar, fer una pausa, o adonar-se que cal canviar d’enfoc.

    I això, també, és un èxit.

    Deixem anar la urgència constant.

    Recordem els temps lents.

    Tornem a confiar en els processos que necessiten arrels, ombra i paciència per créixer.

    I potser no hem acabat la tasca,

    però hem après a no exigir-nos tant,

    a escoltar el nostre límit, a valorar el camí,

    a mirar amb més tendresa el que vivim.

    Amb amor,
    Andrea

  • Fer espai a la lleugeresa

    Fer espai a la lleugeresa

    Hi ha dies en què tot pesa.

    La llista infinita de coses pendents, les responsabilitats, les preocupacions…

    I, de sobte, apareix una imatge, un gest, una flor, una cançó… I sento com, per fi, puc sospirar.

    Últimament penso molt en això:

    Què em porta lleugeresa?

    Què em connecta amb l’alegria?

    I, encara més important: Estic fent espai a això?

    Vivim tan carregades de fer, de voler arribar a tot, de sostenir tantes coses… que de vegades oblidem la importància de gaudir.

    De fer lloc al que ens alegra, ens fa vibrar, ens acarona per dins.

    Potser és una conversa bonica. Un moment de sol. Una olor. Un record tendre. Cantar, ballar o xipollejar dins la piscina.

    Crec que la felicitat no sempre és un gran objectiu, sinó petits instants que es deixen sentir quan abaixem la pressa.

    Quan deixo de controlar i de carregar amb tot, em sento més lleugera. Estic més disponible i desperta davant els petits plaers de la vida.

    Per mi és important recordar que puc triar.

    Puc triar com viure, a què dedico més temps, a què li dono importància.

    I si alguna cosa no m’agrada, puc sortir del pilot automàtic, parar i revisar, i tornar a triar. Acceptant equivocar-me i recordant que sempre puc canviar d’opinió.

    Això m’allibera molt.

    Cuidar-me també és permetre’m descansar, riure, respirar, plorar,

    sortir a la natura, parlar amb sinceritat, posar límits,

    responsabilitzar-me i caminar cap on desitjo anar…

    Què et connecta a tu amb la lleugeresa?

    Què pots deixar anar avui per sentir-te una mica més lliure?

    M’agrada llegir-vos també!

    Amb amor,

    Andrea


    PD: Comparteixo una cançó que m’agrada molt de l’Anna Roig, Què bé, ser aquí.