La «perfecció».
Que tot surti bé. Fer-ho bé.
I si pot ser, el més perfecte possible (perquè mai sentim que assolim 100% aquesta suposada perfecció).
Ser la nena bona. Ser excel·lent.
Que tothom ho vegi. Que tothom ho valori.
No defraudar. Complaure.
Voler que tothom se senti a gust, còmode, feliç.
Evitar conflictes.
Encara que no hi estigui d’acord, callar.
Acceptar. Fer veure que tot està bé així.
Fins i tot quan dins meu no ho està.
I pel camí, perdre’m a mi mateixa.
Sentir-me incòmoda, petita…
Sentir que em costa posar límits.
Sentir que tot pesa.
Una pressió constant a les espatlles.
Voler acontentar a tothom i no arribar-hi.
No poder. No saber com. No tenir forces.
I viure-ho com un fracàs personal.
I sé que no és sa.
Ho sé.
Ho veig, ho reconec.
I per això procuro caminar cap a un altre lloc.
A poc a poc. A la meva manera.
Quan em sento capaç. Quan em surt. Quan ho veig.
Posant límits nous. Explorant altres camins.
Intentant acceptar el meu procés, el meu ritme, el meu aprenentatge i cada pas que faig.
Tant de bo puguem deixar anar les etiquetes.
Les creences.
La sensació que no podem fer-ho diferent.
Que no tenim permís. Que no tenim dret.
Que no podem provar-ho d’una altra manera.
Que estem atrapades en una manera de ser, de fer, de reaccionar.
Però això que fèiem… era un recurs.
Era el que teníem per sobreviure.
Per sentir-nos estimades, vistes, valorades.
Per no ser rebutjats.
Per encaixar, per no molestar, per no perdre l’amor.
A la infantesa, probablement va ser la nostra «única» manera.
Abraçar aquella nena, aquell nen que només volia ser vist.
Que va aprendre a agradar. A no enfadar. A no molestar. A ser útil.
A posar l’altre primer. A empassar-se els límits propis per mantenir la pau.
Però ara… potser ja no cal.
Potser ja no vull viure així.
Ara som adults.
I costa, sí. Potser costa moltíssim.
Perquè aquells patrons estan profundament inscrits.
I apareixen quan menys ho esperes.
Però avui, puc començar a recordar una altra cosa: Ara puc escollir.
Que no cal fer-ho com abans.
Que no he de ser qui vaig aprendre a ser.
Que puc començar a triar quines maneres de viure ja no vull que m’acompanyin.
Què deixo anar.
Què em quedo.
I cap on vull caminar.
Amb amor.
Amb paciència.
Amb compassió pel que vaig ser…
I pel que estic aprenent a ser.
Escollir ser jo.
Posar límits.
Dir que no.
Deixar d’agradar a tothom.
Deixar de fer-ho perfecte.
I començar a estimar-me a mi. I tu, començar a estimar-te a tu.
Amb amor,
Andrea
PD: Avui, la cançó que diu que hi ha d’haver «Una altra manera de viure».
Deixa un comentari