Andantina

Etiqueta: creences

  • Hi ha moltes maneres de viure la vida

    Hi ha moltes maneres de viure la vida

    De vegades pensem que la nostra manera de viure és “la manera” de viure.

    Potser perquè és la que hem vist a casa, la que hem après sense adonar-nos-en, la que s’ha anat repetint a la nostra família generació rere generació.

    Però la veritat és que no hi ha una única manera de viure.

    No ha d’existir un únic patró.

    No és obligatori seguir exactament allò que hem vist a la infància, per molt familiar i segur que ens sembli.

    Quan viatgem, quan passem temps a casa d’uns amics, quan compartim estones amb altres famílies, quan coneixem altres pobles, ciutats o països… la mirada se’ns amplia.

    Descobrim que hi ha maneres molt diferents de cuinar, de celebrar, de treballar, de descansar, de comunicar-nos, d’estimar…

    I llavors ens adonem que allò que pensàvem que era “normal” o “lògic”, només és una de tantes opcions possibles.

    No es tracta de copiar ni de renegar del que hem rebut.

    Es tracta de saber que podem escollir.

    Que puc recollir coses que m’inspiren d’aquí i d’allà, i deixar les que no m’encaixen.

    Que puc crear una manera de viure a mida, amb el que em ressona i em fa sentir en pau.

    Hi ha infinites maneres de viure.

    I la meva no ha de ser igual que la dels meus pares, ni que la dels meus amics, ni que la de ningú.

    I això, lluny de separar-nos, ens enriqueix.

    Perquè quan cadascú viu la seva vida amb autenticitat, també ens convida als altres a fer-ho.

    En definitiva: pots viure a la teva manera.

    Pots fer les coses d’una forma que sigui coherent amb tu, encara que no sigui com “sempre s’ha fet” a casa.

    El món és immens i ple de possibilitats.

    I quina sort tenir l’oportunitat d’anar-les descobrint.

    Amb amor,
    Andrea

    PD: Avui «Para vivir» del Kanka amb la Silvana Estrada.

  • Deixar de suposar

    Deixar de suposar

    Tot ho donem per suposat.

    Creiem que la nostra hipòtesi és la certa.

    Que la nostra manera de veure les coses és l’única possible.

    Que no pot ser d’una altra manera.

    Sovint penso que allò que tal persona fa o desfà és —òbviament— per la raó que jo m’he imaginat.

    Encara que no tingui res a veure amb la realitat.

    Perquè la meva pel·lícula està molt ben feta.

    El meu cap ha omplert tots els forats que volia omplir, almenys els que jo necessitava omplir per creure’m la meva pròpia versió.

    Però… se m’oblida una cosa molt important:

    Els altres també tenen la seva pròpia pel·lícula.

    Amb els seus motius.

    Amb la seva realitat.

    Amb el seu dolor i la seva història.

    I potser la seva realitat no té res a veure amb la meva.


    Aleshores…

    Què passaria si, en lloc d’estar tot el dia suposant, comencés a preguntar?

    Preguntar allò que no sé.

    Preguntar abans d’afirmar.

    I dubtar de les meves suposicions, bàsicament, per fer espai.

    Espai per altres realitats, altres opcions, altres visions.

    Quan la meva tieta em va compartir les idees del llibre Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz, hi va haver un acord que se’m va quedar gravat:

    No facis suposicions.

    Aquest acord convida a qüestionar les suposicions que fem sobre els altres i sobre les situacions.

    En lloc d’assumir, millor comunicar-se clarament i preguntar.

    Així s’eviten malentesos, malestar, judicis… i ens obrim a la realitat de l’altre.

    Potser aquesta idea em va arribar en el moment just, perquè la vaig trobar entomable.

    No era un canvi radical de vida, era un petit gest:

    Començar a observar quantes vegades al dia faig suposicions.

    I a poc a poc, al meu ritme, quan me n’adono, paro.

    Reviso. I intento canviar la suposició per una pregunta.

    De vegades la suposició la faig en veu alta.

    Altres vegades és només interna.

    Però decidir fer el pas de preguntar a l’altre allò que no sé, és un canvi de mirada.

    I el canvi transforma la manera com em relaciono amb l’altre, i amb mi.

    I em dona espai per entendre l’altre, en lloc de suposar, jutjar o imaginar-me una pel·lícula que només existeix al meu cap.

    Així que dono la benvinguda als dubtes, a la comunicació i a les preguntes.

    I dono gràcies a les suposicions, perquè detectar-les em fa veure què em preocupa, què em fa por, què m’intriga, en què sento descontrol i m’agradaria controlar, quina pel·lícula necessito alimentar…

    I així em puc reconéixer, entendre i calmar des d’un altre lloc.

    Recordant que les meves idees ben posades, potser em fan despistar del realment important:

    Què em passa?

    Com em sento?

    Què necessito?

    I què m’apropa a la meva pau interna?

    Amb amor,
    Andrea

  • El pes de la perfecció

    El pes de la perfecció

    La «perfecció».

    Que tot surti bé. Fer-ho bé.

    I si pot ser, el més perfecte possible (perquè mai sentim que assolim 100% aquesta suposada perfecció).

    Ser la nena bona. Ser excel·lent.

    Que tothom ho vegi. Que tothom ho valori.

    No defraudar. Complaure.

    Voler que tothom se senti a gust, còmode, feliç.

    Evitar conflictes.

    Encara que no hi estigui d’acord, callar.

    Acceptar. Fer veure que tot està bé així.

    Fins i tot quan dins meu no ho està.

    I pel camí, perdre’m a mi mateixa.

    Sentir-me incòmoda, petita…

    Sentir que em costa posar límits.

    Sentir que tot pesa.

    Una pressió constant a les espatlles.

    Voler acontentar a tothom i no arribar-hi.

    No poder. No saber com. No tenir forces.

    I viure-ho com un fracàs personal.

    I sé que no és sa.

    Ho sé.

    Ho veig, ho reconec.

    I per això procuro caminar cap a un altre lloc.

    A poc a poc. A la meva manera.

    Quan em sento capaç. Quan em surt. Quan ho veig.

    Posant límits nous. Explorant altres camins.

    Intentant acceptar el meu procés, el meu ritme, el meu aprenentatge i cada pas que faig.

    Tant de bo puguem deixar anar les etiquetes.

    Les creences. 

    La sensació que no podem fer-ho diferent.

    Que no tenim permís. Que no tenim dret.

    Que no podem provar-ho d’una altra manera.

    Que estem atrapades en una manera de ser, de fer, de reaccionar.

    Però això que fèiem… era un recurs.

    Era el que teníem per sobreviure.

    Per sentir-nos estimades, vistes, valorades.

    Per no ser rebutjats.

    Per encaixar, per no molestar, per no perdre l’amor.

    A la infantesa, probablement va ser la nostra «única» manera.

    Abraçar aquella nena, aquell nen que només volia ser vist.

    Que va aprendre a agradar. A no enfadar. A no molestar. A ser útil.

    A posar l’altre primer. A empassar-se els límits propis per mantenir la pau.

    Però ara… potser ja no cal.

    Potser ja no vull viure així.

    Ara som adults.

    I costa, sí. Potser costa moltíssim.

    Perquè aquells patrons estan profundament inscrits.

    I apareixen quan menys ho esperes.

    Però avui, puc començar a recordar una altra cosa: Ara puc escollir.

    Que no cal fer-ho com abans.

    Que no he de ser qui vaig aprendre a ser.

    Que puc començar a triar quines maneres de viure ja no vull que m’acompanyin.

    Què deixo anar.

    Què em quedo.

    I cap on vull caminar.

    Amb amor.

    Amb paciència.

    Amb compassió pel que vaig ser…

    I pel que estic aprenent a ser.

    Escollir ser jo.

    Posar límits.

    Dir que no.

    Deixar d’agradar a tothom.

    Deixar de fer-ho perfecte.

    I començar a estimar-me a mi. I tu, començar a estimar-te a tu.

    Amb amor,
    Andrea

    PD: Avui, la cançó que diu que hi ha d’haver «Una altra manera de viure».

  • Tantes realitats com pupil·les (part II)

    Tantes realitats com pupil·les (part II)

    “No veiem les coses com són, les veiem com som nosaltres.”

    Una vegada vaig tenir un tutor i professor de mates meravellós. Ara fa uns anys que va morir, però encara el recordo amb molt carinyo.

    Un dia ens va portar a classe un conte amb un títol que encara avui em ressona:

    “No vemos las cosas como son, las vemos como nosotros somos.”

    Era la història de l’ancià del pou:

    Hi havia una vegada un ancià que passava els dies assegut al costat d’un pou, a l’entrada d’un poble.

    Un jove s’hi va acostar i li va preguntar:
    – Mai he estat per aquí… Com són els habitants d’aquesta ciutat?

    L’ancià li respongué amb una altra pregunta:
    – Com eren els de la ciutat d’on vens?
    – Egoistes i malvats –va dir el jove–. Estic content d’haver-ne marxat.
    – Aquí són així també –va dir l’ancià.

    Més tard, un altre jove li feu la mateixa pregunta.
    – Els de la meva ciutat eren bons, generosos, honestos… m’ha costat molt deixar-los.
    – Aquí també són així –va dir l’ancià.

    Un home que havia portat els seus animals a prendre aigua al pou i que havia escoltat la conversa, quan el jove es va allunyar li va dir a l’ancià:
    – Com pots donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta?
    – Cadascú porta el seu univers al cor –va respondre l’ancià–. El que no troba res de bo allà d’on ve, tampoc ho trobarà aquí. I, en canvi, aquell que tenia amics a la seva ciutat, trobarà també aquí amics lleials i fidels. Perquè les persones són el que troben en si mateixes, troben sempre el que esperen trobar.

    Aquest conte, en part, parla del que escrivia a la publicació anterior: Tantes realitats com pupil·les.

    Tantes formes de mirar com mirades existeixen.

    I, sovint, allò que veiem fora és només un reflex del que portem dins.

    Però crec que podem anar més enllà del conte.

    Podem decidir on i com mirar.

    Podem aprendre a ampliar la nostra visió, especialment quan més ens costa.

    Quan tot sembla fosc, quan el món ens sembla injust o tancat, potser el repte –i la clau– és aturar-nos, respirar i preguntar-nos des d’on estem mirant.

    On posem la nostra atenció?

    A què estem donant força amb la nostra mirada, amb el nostre pensament, amb la nostra emoció?

    Donem-nos la mà. Obrim-nos a la curiositat.

    Deixem espai perquè la vida ens sorprengui.

    I, sobretot, assumim la nostra responsabilitat: la de triar, a cada pas, des d’on volem construir la nostra realitat.

     Obrim-nos a noves maneres.

     Fem lloc per allò que volem veure néixer.

     Escollim amb amor, consciència i presència.

    Amb amor,
    Andrea

  • Tantes realitats com pupil·les (part I)

    Tantes realitats com pupil·les (part I)

    Hi ha una cançó amb un missatge potent que m’agrada molt.

    Es diu Pupilas, de Cuni Massa.

    La seva lletra em fa pensar en la mirada. En com mirem el món, com interpretem el que ens envolta, com creiem que veiem “la realitat”, quan en realitat és la nostra percepció.

    Cuando mirás lo que yo miro,
    miramos lo mismo, pero vemos distinto.

    Aquesta frase m’interpel·la profundament.

    Perquè sí, podem estar veient el mateix arbre, la mateixa situació, la mateixa persona… però el significat que li donem pot ser completament diferent.

    Per a algú, un arbre pot ser ombra.

    Per a un altre, pot ser llenya, paper, oxigen…

    La terra pot ser mare o propietat.

    Un home pot ser creador o depredador.

    Tantas realidades, como tantas pupilas.

    I és que cadascú mira amb els seus ulls,
    amb la seva història, les seves ferides,
    les seves creences, les seves pors i esperances.

    Veiem el món no com és, sinó com som.

    I sovint, creiem que la nostra mirada és la correcta, la real, la veritable.

    Ens creiem objectius.

    Ens aferrem a la nostra veritat com si fos l’única.

    I això ens allunya. Ens tanca. Ens fa perdre empatia.

    Per això m’agrada recordar aquesta cançó.

    Perquè em convida a mirar d’una altra manera.

    A recordar que potser l’altre no està equivocat, només està mirant des d’un altre lloc.

    I que ampliar la mirada pot ser un acte d’amor.

    Amor cap als altres, sí. Però també cap a nosaltres.

    Perquè quan deixem d’aferrar-nos a una única manera de veure, podem respirar una mica més lliures.

    I potser, si ens atrevim a mirar amb curiositat, trobem noves formes de viure, d’escoltar, de conviure.

    Amb amor,
    Andrea

    PD: Aquí comparteixo la cançó «Pupilas» de Cuni Massa. 

  • Per gairebé no res

    Per gairebé no res

    Avui torno amb un vídeo que m’emociona cada cop que el veig.

    Un conte senzill, tendre, però per a mi ple de veritats profundes.

    Ens parla de com creiem que hem de ser.

    De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres.

    De com, de vegades, busquem ser qui no som.

    O, fins i tot, de com volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món.

    Fins que entenem que potser no va per aquí.

    Que, com al conte, no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta.

    El sistema. Les estructures. Les creences.

    Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors.

    Ens tanca portes. Ens trenca el cor. Ens redueix el món.

    Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais.

    Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes…

    Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem.

    I això és el que, potser, més ens fa créixer:

    Entendre que podem canviar d’opinió.

    Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre.

    Que podem triar obrir una porta nova.

    Més gran. Més tendra. Més real.

    Us deixo el vídeo al final, per si voleu mirar-lo (o tornar-lo a mirar).

    A mi m’arriba a un lloc profund. M’agrada molt.

    Tant de bo connectem més amb l’empatia.

    Que ens tractem amb més amabilitat, comprensió i amor.

    I sí, de vegades fa por sentir-se diferent, plantejar canvis o revisar estructures…

    Però quan això obre portes, fa que tot plegat tingui sentit.

    I la gratitud, aleshores, arriba sola.

    Gràcies per llegir-me!

    Amb amor,

    Andrea

    PD: Aquí teniu el vídeo Por cuatro esquinitas de nada.

    I comparteixo també el llibre: