Hi ha una cançó amb un missatge potent que m’agrada molt.
Es diu Pupilas, de Cuni Massa.
La seva lletra em fa pensar en la mirada. En com mirem el món, com interpretem el que ens envolta, com creiem que veiem “la realitat”, quan en realitat és la nostra percepció.
Cuando mirás lo que yo miro,
miramos lo mismo, pero vemos distinto.
Aquesta frase m’interpel·la profundament.
Perquè sí, podem estar veient el mateix arbre, la mateixa situació, la mateixa persona… però el significat que li donem pot ser completament diferent.
Per a algú, un arbre pot ser ombra.
Per a un altre, pot ser llenya, paper, oxigen…
La terra pot ser mare o propietat.
Un home pot ser creador o depredador.
Tantas realidades, como tantas pupilas.
I és que cadascú mira amb els seus ulls, amb la seva història, les seves ferides, les seves creences, les seves pors i esperances.
Veiem el món no com és, sinó com som.
I sovint, creiem que la nostra mirada és la correcta, la real, la veritable.
Ens creiem objectius. Ens aferrem a la nostra veritat com si fos l’única.
I això ens allunya.
Ens tanca.
Ens fa perdre empatia.
Per això m’agrada recordar aquesta cançó.
Perquè em convida a mirar d’una altra manera.
A recordar que potser l’altre no està equivocat, només està mirant des d’un altre lloc.
I que ampliar la mirada pot ser un acte d’amor.
Amor cap als altres, sí. Però també cap a nosaltres.
Perquè quan deixem d’aferrar-nos a una única manera de veure, podem respirar una mica més lliures.
I potser, si ens atrevim a mirar amb curiositat, trobem noves formes de viure, d’escoltar, de conviure.
Amb amor,
Andrea
PD: Aquí comparteixo la cançó «Pupilas» de Cuni Massa.
