Quan faig cursos i parlo de l’escolta, m’agrada parar. I projectar una fotografia.
I aleshores deixar que el silenci ens abraci durant uns segons, ocupant tot l’espai de la sala.
És aquesta fotografia d’Édouard Boubat: Rémi escoltant el mar, 1955.
Un nen amb un cargol de mar a l’orella. Quiet. Disponible. Profundament present.
Té alguna cosa que m’emociona. Una senzillesa plena de bellesa, de tendresa, de delicadesa.
Crec que així és l’escolta profunda.
Com aquest gest senzill i íntim: parar, acostar-se el cargol de mar i escoltar.
No puc deixar de sentir el somriure sincer, la presència atenta, l’amor, el vincle, la generositat i la connexió invisible que hi ha en aquesta foto.
Crec que és el mateix que es crea quan una persona escolta de veritat, de tot cor.
Quantes vegades ens escoltem (o ens escolten) així?
Amb aquesta entrega?
Amb aquest silenci?
Amb aquest amor?
Per això m’agrada tornar a aquesta imatge i deixar que ens parli.
Com si ens digués, molt a poc a poc:
“Posa’t un cargol de mar a l’orella i escolta’t.”
Amb amor,
Andrea
Deixa un comentari