-
Hi ha moltes maneres de viure la vida
De vegades pensem que la nostra manera de viure és “la manera” de viure. Potser perquè és la que hem vist a casa, la que hem après sense adonar-nos-en, la que s’ha anat repetint a la nostra família generació rere generació. Però la veritat és que no hi ha una única manera de viure.
-
Per què ens costa tant acollir el “no”?
Tant de bo sabéssim dir més i millor: “No”. “Para”. “No vull”. “No em ve de gust”. Respectant el nostre sentir. I tant de bo, quan algú ens diu “no”, el prenguéssim amb respecte, sobretot si ens el diuen directament a nosaltres.
-
Deixar de suposar
Tot ho donem per suposat. Creiem que la nostra hipòtesi és la certa. Que la nostra manera de veure les coses és l’única possible. Que no pot ser d’una altra manera. Encara que no tingui res a veure amb la realitat.
-
El consumisme i la producció desmesurada
Ha passat el Black Friday. Uns dies de consumisme massiu en un món on, si ho pensem bé, ja no ens cal cap excusa per consumir. Vivim envoltats d’objectes sense propòsit, acumulats per inèrcia, per l’oferta-que-no-pots-deixar-passar o per la promesa que “estalviarem” si comprem tres coses que, en realitat, no necessitàvem. Com deia algú en una…
-
Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor
L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau. Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar. Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’anar cap endins.
-
El pes de la perfecció
Tant de bo puguem deixar anar les etiquetes. Les creences. La sensació que no podem fer-ho diferent. Que no tenim permís. Que no tenim dret. Que no podem provar-ho d’una altra manera. Que estem atrapades en una manera de ser, de fer, de reaccionar.
-
La urgència constant
Vivim a la societat de la recompensa immediata. I si no arriba de pressa, ens desmotiva. No ens serveix. No ens és suficient. I ho deixem anar. Però el món no és així. La vida no funciona així.
-
Tantes realitats com pupil·les (part II)
Una vegada vaig tenir un tutor i professor de mates meravellós. Ara fa uns anys que va morir, però encara el recordo amb molt carinyo. Un dia ens va portar a classe un conte amb un títol que encara avui em ressona: “No veiem les coses com són, les veiem com som nosaltres.”
-
Tantes realitats com pupil·les (part I)
Hi ha una cançó amb un missatge potent que m’agrada molt. Es diu Pupilas, de Cuni Massa. La seva lletra em fa pensar en la mirada. En com mirem el món, com interpretem el que ens envolta, com creiem que veiem “la realitat”, quan en realitat és la nostra percepció.
-
Aturar-se i escoltar
Fotografia d’Édouard Boubat: Rémi escoltant el mar, 1955. Un nen amb un cargol de mar a l’orella. Quiet. Disponible. Profundament present.
La cistella (articles: 0)
Subtotal
0,00 €
L'enviament i els descomptes es calculen al pagament.
La cistella està buida actualment!