“No veiem les coses com són, les veiem com som nosaltres.”
Una vegada vaig tenir un tutor i professor de mates meravellós. Ara fa uns anys que va morir, però encara el recordo amb molt carinyo.
Un dia ens va portar a classe un conte amb un títol que encara avui em ressona:
“No vemos las cosas como son, las vemos como nosotros somos.”
Era la història de l’ancià del pou:
Hi havia una vegada un ancià que passava els dies assegut al costat d’un pou, a l’entrada d’un poble.
Un jove s’hi va acostar i li va preguntar:
– Mai he estat per aquí… Com són els habitants d’aquesta ciutat?
L’ancià li respongué amb una altra pregunta:
– Com eren els de la ciutat d’on vens?
– Egoistes i malvats –va dir el jove–. Estic content d’haver-ne marxat.
– Aquí són així també –va dir l’ancià.Més tard, un altre jove li feu la mateixa pregunta.
– Els de la meva ciutat eren bons, generosos, honestos… m’ha costat molt deixar-los.
– Aquí també són així –va dir l’ancià.Un home que havia portat els seus animals a prendre aigua al pou i que havia escoltat la conversa, quan el jove es va allunyar li va dir a l’ancià:
– Com pots donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta?
– Cadascú porta el seu univers al cor –va respondre l’ancià–. El que no troba res de bo allà d’on ve, tampoc ho trobarà aquí. I, en canvi, aquell que tenia amics a la seva ciutat, trobarà també aquí amics lleials i fidels. Perquè les persones són el que troben en si mateixes, troben sempre el que esperen trobar.
Aquest conte, en part, parla del que escrivia a la publicació anterior: Tantes realitats com pupil·les.
Tantes formes de mirar com mirades existeixen.
I, sovint, allò que veiem fora és només un reflex del que portem dins.
Però crec que podem anar més enllà del conte.
Podem decidir on i com mirar.
Podem aprendre a ampliar la nostra visió, especialment quan més ens costa.
Quan tot sembla fosc, quan el món ens sembla injust o tancat, potser el repte –i la clau– és aturar-nos, respirar i preguntar-nos des d’on estem mirant.
On posem la nostra atenció?
A què estem donant força amb la nostra mirada, amb el nostre pensament, amb la nostra emoció?
Donem-nos la mà. Obrim-nos a la curiositat.
Deixem espai perquè la vida ens sorprengui.
I, sobretot, assumim la nostra responsabilitat: la de triar, a cada pas, des d’on volem construir la nostra realitat.
Obrim-nos a noves maneres.
Fem lloc per allò que volem veure néixer.
Escollim amb amor, consciència i presència.
Amb amor,
Andrea
