Quan algú ens diu «no«, com ens ressona dins?
Camino pel carrer i sento nens dient als seus familiars o a «l’amiguet» dels papes:
«No», «Para».
I ningú els escolta.
Ningú cuida aquell no.
No sé si et passa a tu, que em llegeixes ara; però a mi sempre m’ha costat molt dir que no.
Potser per això, quan el sento en boca d’algú altre, m’hi fixo i em sembla tan important que el digui.
El que em sembla «increïble» és que no sapiguem acollir-lo.
Que no sapiguem prendre’l seriosament.
Que no el respectem.
I no parlo només d’acollir els «no» dels nens, sinó de qualsevol persona.
Tant de bo sabéssim dir més i millor:
“No”.
“Para”.
“No vull”.
“No em ve de gust”.
Respectant el nostre sentir.
I tant de bo, quan algú ens diu “no”, el prenguéssim amb respecte, sobretot si ens el diuen directament a nosaltres.
Quan escoltem un “no”, de vegades es remou una ferida.
Almenys, sento que és el que em passa sovint a mi.
Pot aparèixer la sensació de rebuig, la nostra incapacitat de posar límits, el poc o nul permís que ens hem donat per fer-ho.
Però la realitat és que fereix no acollir els «no» i ens dol no dir-los.
Potser, per començar, podem practicar encaixar el «no» quan ens el diuen —si així ens és més fàcil—.
Escoltar de veritat, amb amabilitat.
Amb la disposició d’entendre que el que jo veig o vull no té per què ser el mateix que veu o vol l’altra persona.
Adonar-nos que ens acaben de dir «no».
Fer una pausa, escoltar la petició de fora, de l’altre, i escoltar el moviment a dins, el meu.
Escoltar el que penso, el que em ve al cap.
Observar el que sento, potser se m’encongeix el cor, potser em poso violenta…
Potser agafar perspectiva, mirar la situació des d’amunt o des de lluny. I tornar a mi.
Recordar-me «m’acaben de dir que no». I valorar la meva propera acció.
La violència, encara que sigui petita, també és violència.
I jo la sento cada dia.
I també la practico, cada dia. Sense voler, probablement, però la practico.
Però podem començar a acollir-la, a adonar-nos-en quan la cometem.
Proposem-nos comprendre l’esforç —que en molts casos és enorme— que suposa dir que no.
Veig gent enganyant-se a si mateixa, a les seves mares, a les seves famílies, només per no dir que no.
Per no posar un límit.
Per por del que pugui passar.
Per por d’on quedarà la relació després.
Sentim pànic i terror per la possible resposta.
I a més, generalment, no ens han ensenyat a dir que no. No n’hem après.
En molts casos, ni tan sols hem tingut permís per fer-ho.
Però som adults.
Ningú ha de venir a donar-nos permís.
Me’l puc donar jo. Te’l pots donar tu.
Puc fer un petit pas cap al que vull a la meva vida i en les meves relacions.
Des del lloc on sóc ara.
Sense voler resoldre-ho tot d’una tacada.
Sense esperar passar de 0 a 100 en l’art de posar límits i acceptar-los.
Potser avui el pas és només adonar-me’n:
— Quan sobrepasso el límit d’algú.
— Quan algú em diu que no.
— Quan alguna cosa no em ve de gust.
— Quan, si fos sincera, posaria un límit.
Potser avui només és veure com em sento i fer-li lloc al sentiment dins meu.
Mirar-lo amb calma.
Entendre’m en aquella situació.
Responsabilitzar-me’n.
No justificar-me, només sentir què implica tot això per mi.
Potser és buscar una manera de dir el que sento que em faci sentir bé, que pugui acollir amb facilitat.
Sentir les paraules, les frases i l’emoció.
Trobar la congruència entre el que penso, el que sento i el que faig.
Potser avui és honrar que me n’adono.
O honrar el pas que he fet, sigui quin sigui, i agrair-lo.
Potser és fer-me una abraçada, cuidar-me.
Potser és celebrar aquesta petita passa.
Sigui el que sigui, està bé, a la meva manera.
Per a mi, es tracta de començar a posar atenció a tot això per transformar-ho en alguna cosa més sana.
Al meu ritme i amb molt d’amor.
Perquè hi ha molt de dolor a l’hora de posar límits, i també a l’hora de rebre’ls.
Perquè la manca de respecte, en major o menor mesura, és present a les nostres vides.
A dins i a fora.
Però no podem canviar ni responsabilitzar-nos del que fan els altres.
El repte és començar a dins.
Amb el que és nostre.
Amb el nostre dolor, amb la nostra història, amb el nostre camí.
I mirar-nos amb molt d’amor, justament per poder anar transformant-ho a poc a poc.
No.
Prou.
No vull.
No em ve de gust.
Ara no.
No ho sento, no en tinc ganes.
Para. Escolta’m. Si us plau, para un moment.
Amb amor,
Andrea
