Avui torno amb un vídeo que m’emociona cada cop que el veig.
Un conte senzill, tendre, però per a mi ple de veritats profundes.
Ens parla de com creiem que hem de ser.
De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres.
De com, de vegades, busquem ser qui no som.
O, fins i tot, de com volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món.
Fins que entenem que potser no va per aquí.
Que, com al conte, no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta.
El sistema. Les estructures. Les creences.
Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors.
Ens tanca portes.
Ens trenca el cor.
Ens redueix el món.
Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais.
Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes…
Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem.
I això és el que, potser, més ens fa créixer:
Entendre que podem canviar d’opinió.
Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre.
Que podem triar obrir una porta nova.
Més gran. Més tendra. Més real.
Us deixo el vídeo al final, per si voleu mirar-lo (o tornar-lo a mirar).
A mi m’arriba a un lloc profund. M’agrada molt.
Tant de bo connectem més amb l’empatia.
Que ens tractem amb més amabilitat, comprensió i amor.
I sí, de vegades fa por sentir-se diferent, plantejar canvis o revisar estructures…
Però quan això obre portes, fa que tot plegat tingui sentit.
I la gratitud, aleshores, arriba sola.
Gràcies per llegir-me!
Amb amor,
Andrea
PD: Aquí teniu el vídeo Por cuatro esquinitas de nada.
I comparteixo també el llibre:
- En castellà: Por cuatro esquinitas de nada de Jérôme Ruillier.
- En català: Quatre petites cantonades de no res de Jérôme Ruillier.
