Etiqueta: amabilitat

  • Per què ens costa tant acollir el “no”?

    Per què ens costa tant acollir el “no”?

    Quan algú ens diu «no«, com ens ressona dins?

    Camino pel carrer i sento nens dient als seus familiars o a «l’amiguet» dels papes:

    «No», «Para».

    I ningú els escolta.

    Ningú cuida aquell no.

    No sé si et passa a tu, que em llegeixes ara; però a mi sempre m’ha costat molt dir que no.

    Potser per això, quan el sento en boca d’algú altre, m’hi fixo i em sembla tan important que el digui.

    El que em sembla «increïble» és que no sapiguem acollir-lo.

    Que no sapiguem prendre’l seriosament.

    Que no el respectem.

    I no parlo només d’acollir els «no» dels nens, sinó de qualsevol persona.

     Tant de bo sabéssim dir més i millor:

    “No”.

    “Para”.

    “No vull”.

    “No em ve de gust”.

    Respectant el nostre sentir.

    I tant de bo, quan algú ens diu “no”, el prenguéssim amb respecte, sobretot si ens el diuen directament a nosaltres.

    Quan escoltem un “no”, de vegades es remou una ferida.

    Almenys, sento que és el que em passa sovint a mi.


    Pot aparèixer la sensació de rebuig, la nostra incapacitat de posar límits, el poc o nul permís que ens hem donat per fer-ho.


    Però la realitat és que fereix no acollir els «no» i ens dol no dir-los.

    Potser, per començar, podem practicar encaixar el «no» quan ens el diuen —si així ens és més fàcil—.

    Escoltar de veritat, amb amabilitat.

    Amb la disposició d’entendre que el que jo veig o vull no té per què ser el mateix que veu o vol l’altra persona. 

    Adonar-nos que ens acaben de dir «no».

    Fer una pausa, escoltar la petició de fora, de l’altre, i escoltar el moviment a dins, el meu.

    Escoltar el que penso, el que em ve al cap.

    Observar el que sento, potser se m’encongeix el cor, potser em poso violenta…

    Potser agafar perspectiva, mirar la situació des d’amunt o des de lluny. I tornar a mi. 

    Recordar-me «m’acaben de dir que no». I valorar la meva propera acció.

    La violència, encara que sigui petita, també és violència.

    I jo la sento cada dia.

    I també la practico, cada dia. Sense voler, probablement, però la practico.

    Però podem començar a acollir-la, a adonar-nos-en quan la cometem.

    Proposem-nos comprendre l’esforç —que en molts casos és enorme— que suposa dir que no.

    Veig gent enganyant-se a si mateixa, a les seves mares, a les seves famílies, només per no dir que no.

    Per no posar un límit.

    Per por del que pugui passar.

    Per por d’on quedarà la relació després.

    Sentim pànic i terror per la possible resposta.

    I a més, generalment, no ens han ensenyat a dir que no. No n’hem après.

    En molts casos, ni tan sols hem tingut permís per fer-ho.

    Però som adults.

    Ningú ha de venir a donar-nos permís.

    Me’l puc donar jo. Te’l pots donar tu.

    Puc fer un petit pas cap al que vull a la meva vida i en les meves relacions.

    Des del lloc on sóc ara.

    Sense voler resoldre-ho tot d’una tacada.

    Sense esperar passar de 0 a 100 en l’art de posar límits i acceptar-los.

    Potser avui el pas és només adonar-me’n:

    — Quan sobrepasso el límit d’algú.

    — Quan algú em diu que no.

    — Quan alguna cosa no em ve de gust.

    — Quan, si fos sincera, posaria un límit.

    Potser avui només és veure com em sento i fer-li lloc al sentiment dins meu.

    Mirar-lo amb calma.

    Entendre’m en aquella situació.

    Responsabilitzar-me’n.

    No justificar-me, només sentir què implica tot això per mi.

    Potser és buscar una manera de dir el que sento que em faci sentir bé, que pugui acollir amb facilitat.

    Sentir les paraules, les frases i l’emoció.

    Trobar la congruència entre el que penso, el que sento i el que faig.

    Potser avui és honrar que me n’adono.

    O honrar el pas que he fet, sigui quin sigui, i agrair-lo.

    Potser és fer-me una abraçada, cuidar-me.

    Potser és celebrar aquesta petita passa.

    Sigui el que sigui, està bé, a la meva manera.

    Per a mi, es tracta de començar a posar atenció a tot això per transformar-ho en alguna cosa més sana.

    Al meu ritme i amb molt d’amor.

    Perquè hi ha molt de dolor a l’hora de posar límits, i també a l’hora de rebre’ls.

    Perquè la manca de respecte, en major o menor mesura, és present a les nostres vides.

    A dins i a fora.

    Però no podem canviar ni responsabilitzar-nos del que fan els altres.

    El repte és començar a dins.

    Amb el que és nostre.

    Amb el nostre dolor, amb la nostra història, amb el nostre camí.

    I mirar-nos amb molt d’amor, justament per poder anar transformant-ho a poc a poc.

    No.

    Prou.

    No vull.

    No em ve de gust.

    Ara no.

    No ho sento, no en tinc ganes.

    Para. Escolta’m. Si us plau, para un moment.

    Amb amor,
    Andrea

  • Deixar de suposar

    Deixar de suposar

    Tot ho donem per suposat.

    Creiem que la nostra hipòtesi és la certa.

    Que la nostra manera de veure les coses és l’única possible.

    Que no pot ser d’una altra manera.

    Sovint penso que allò que tal persona fa o desfà és —òbviament— per la raó que jo m’he imaginat.

    Encara que no tingui res a veure amb la realitat.

    Perquè la meva pel·lícula està molt ben feta.

    El meu cap ha omplert tots els forats que volia omplir, almenys els que jo necessitava omplir per creure’m la meva pròpia versió.

    Però… se m’oblida una cosa molt important:

    Els altres també tenen la seva pròpia pel·lícula.

    Amb els seus motius.

    Amb la seva realitat.

    Amb el seu dolor i la seva història.

    I potser la seva realitat no té res a veure amb la meva.


    Aleshores…

    Què passaria si, en lloc d’estar tot el dia suposant, comencés a preguntar?

    Preguntar allò que no sé.

    Preguntar abans d’afirmar.

    I dubtar de les meves suposicions, bàsicament, per fer espai.

    Espai per altres realitats, altres opcions, altres visions.

    Quan la meva tieta em va compartir les idees del llibre Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz, hi va haver un acord que se’m va quedar gravat:

    No facis suposicions.

    Aquest acord convida a qüestionar les suposicions que fem sobre els altres i sobre les situacions.

    En lloc d’assumir, millor comunicar-se clarament i preguntar.

    Així s’eviten malentesos, malestar, judicis… i ens obrim a la realitat de l’altre.

    Potser aquesta idea em va arribar en el moment just, perquè la vaig trobar entomable.

    No era un canvi radical de vida, era un petit gest:

    Començar a observar quantes vegades al dia faig suposicions.

    I a poc a poc, al meu ritme, quan me n’adono, paro.

    Reviso. I intento canviar la suposició per una pregunta.

    De vegades la suposició la faig en veu alta.

    Altres vegades és només interna.

    Però decidir fer el pas de preguntar a l’altre allò que no sé, és un canvi de mirada.

    I el canvi transforma la manera com em relaciono amb l’altre, i amb mi.

    I em dona espai per entendre l’altre, en lloc de suposar, jutjar o imaginar-me una pel·lícula que només existeix al meu cap.

    Així que dono la benvinguda als dubtes, a la comunicació i a les preguntes.

    I dono gràcies a les suposicions, perquè detectar-les em fa veure què em preocupa, què em fa por, què m’intriga, en què sento descontrol i m’agradaria controlar, quina pel·lícula necessito alimentar…

    I així em puc reconéixer, entendre i calmar des d’un altre lloc.

    Recordant que les meves idees ben posades, potser em fan despistar del realment important:

    Què em passa?

    Com em sento?

    Què necessito?

    I què m’apropa a la meva pau interna?

    Amb amor,
    Andrea

  • Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor

    Quan les fulles cauen: Deixar anar amb amor

    L’aire es torna més fresc. Les tardes són més curtes, la llum més suau. 

    Hi ha un silenci nou a l’ambient. Una calma que sembla convidar-nos a frenar.

    Comença la tardor, i amb ella arriba un temps de canvi, de transició, d’anar cap endins.

    La natura es transforma davant nostre, i si ens aturem a mirar-la, n’aprenem molt: 

    Els arbres deixen anar les seves fulles sense resistència.

    No s’aferren. No lluiten per mantenir-les vives.

    Senzillament, deixen anar el que ja no necessiten per poder reposar i preparar-se per al nou cicle.

    Potser això mateix és el que la tardor ens convida a fer: mirar què volem deixar caure nosaltres també.

    Quines coses, hàbits, relacions, pensaments o emocions ja han complert el seu propòsit, i ara podem acomiadar amb agraïment.

    Vivim sovint pensant que deixar anar és perdre.

    Que si no ho sostenim, desapareixerà.

    Però la vida —com la natura— no elimina, transforma.

    Allò que cau es converteix en aliment per a la terra, en espai perquè en pugui néixer alguna cosa nova.

    I potser el mateix passa dins nostre: el que deixem anar es transforma en aprenentatge, en saviesa, en llavor.

    Aquesta estació ens parla de neteja i renovació, no com una obligació, sinó com un gest amorós.

    Actes d’amor, de vegades, silenciosos i senzills, que ens ajuden a tornar a l’essència.

    Potser és temps de tancar cicles, de revisar, d’alliberar l’energia estancada…

    No cal fer grans transformacions: de vegades n’hi ha prou amb petits gestos.

    La renovació pot ser subtil.

    Pot ser netejar un calaix, buidar una prestatgeria o ordenar l’espai on treballem.

    Pot ser revisar què hi ha a la nostra vida que pesa, que ocupa espai, que ja no ens representa.

    Pot ser mirar amb tendresa una relació que s’ha anat apagant, una feina que ja no ens nodreix, una part de nosaltres que necessita descans.

    Netejar no és eliminar: és transformar.

    Les coses no desapareixen, simplement canvien de forma, de lloc o de funció.

    Una fulla es transforma en aliment per la terra.

    Un jersei pot escalfar una altra persona.

    Una relació pot continuar d’una altra manera, amb una nova forma d’estimar.

    Quan fem espai a fora, també el fem a dins.

    La casa i el cos són espills l’un de l’altre.

    Quan ordenem, quan netegem, quan deixem anar, sentim com l’energia torna a circular.

    És com si obríssim finestres internes perquè entri aire nou.

    A vegades, sense adonar-nos-en, fem aquest procés de «deixar anar» des de la impaciència o el rebuig.

    Volem que marxi “allò vell”, allò que ja no ens serveix, com si fos una molèstia.

    Però si hi posem consciència, descobrim que cada cosa que hem sostingut —cada objecte, cada vincle, cada idea— ha tingut un sentit, encara que ara ja no sentim continuar sostenint-lo. 

    Perquè no es tracta de rebutjar el que ja no volem, sinó d’honrar-ho.

    Per això és bonic i sa deixar anar amb amor, no amb menyspreu.

    Agrair el temps compartit, el que ens ha ensenyat, el que ens ha nodrit, la funció que ha complert mentre ha estat amb nosaltres.

    I si ara no podem veure cap aprenentatge, si ara no sentim que ens hagi sumat en cap aspecte, igualment podem honrar el fet que, d’alguna manera, aquella experiència, aquella cosa, aquella persona… formava part del nostre camí.

    Mirar-la amb tendresa: si hi era, per alguna raó la sosteníem.

    Potser per costum, per por, per no estar encara preparades per deixar-la anar.

    Honrar això també forma part del procés.

    Deixar anar pot ser acomiadar-se amb consciència.

    Pot ser reconèixer que tot té un cicle.

    Que hi ha coses que, per créixer, necessiten marxar.

    Que el buit que queda no és absència, sinó espai perquè pugui néixer allò nou. 

    Ha arribat la tardor. I amb ella una energia diferent: més tranquil·la, més interna, més lenta.

    És moment de recollir-nos i reequilibrar-nos.

    De cuidar-nos, descansar, alimentar-nos amb amor, retrobar-nos amb la nostra amabilitat i la nostra suavitat.

    La natura ens recorda que tot es mou en cicles.

    No hi ha creixement constant, ni activitat sense descans.

    Els arbres reposen, la terra es refreda, la llum es recull.

    Nosaltres, també, necessitem aquests moments de pausa i de retorn cap a dins.

    Però sovint, ens resistim.

    Tenim la sensació que aturar-nos és perdre el temps, que parar és renunciar.

    Però quan parem, quan ens permetem respirar, podem sentir com el nostre ritme natural torna a emergir.

    El cos ho sap. El cor ho sap.

    La tardor ens recorda que no cal sostenir-ho tot.

    Que podem descansar.

    Que podem deixar que les coses segueixin el seu curs, sense empènyer-les.

    Com els arbres, podem deixar caure amb serenitat.

    Deixar que el que pesa torni a la terra, sabent que allà es transformarà en aliment per al nou cicle.

    Hi ha una bellesa profunda en l’acte de netejar, ordenar i purificar.

    No és només una acció pràctica, és una manera d’alinear-nos amb nosaltres mateixos, amb el nostre espai, amb la vida.

    Quan ho fem amb consciència, cada gest es converteix en un acte d’afecte.

    Cada calaix que buidem, cada pes que deixem anar, és una forma de dir-nos “em cuido, em respecto, confio”.

    Deixar anar, quan es fa amb consciència, és un acte d’amor.

    Amor per qui érem, amor per qui som, amor per qui estem esdevenint.

    És reconèixer que necessitem espai, silenci, respir.

    Deixar anar pot fer por, però és necessari per crear espai.

    I el buit que queda —aquest buit que a vegades ens incomoda— és el lloc on pot néixer allò nou.

    És terreny fèrtil per al que vindrà.

    Quan alliberem allò que pesa a la ment i al cor, quan deixem que l’energia torni a circular, la vida flueix amb més facilitat.

    Fem espai a casa i dins nostre.

    Sentim com tot es reorganitza, com les coses es recol·loquen amb els nostres petits gestos d’amor i amb les nostres decisions.

    La tardor és, així, una gran mestra.

    Ens ensenya que renovar-se és natural, que cada final porta dins seu la llavor d’un principi.

    Ens recorda que deixar anar no és perdre, és fer lloc.

    És confiar que la vida sap el que fa, que tot té el seu temps i el seu lloc.

    I potser, enmig d’aquest canvi de llum i de colors, podem donar-nos permís per fer el mateix: per caure una mica, per buidar-nos, per respirar més a poc a poc.

    Per tornar a nosaltres amb més lleugeresa i més amor.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Avui «Un moment, siusplau» de Canimas. 

  • Per gairebé no res

    Per gairebé no res

    Avui torno amb un vídeo que m’emociona cada cop que el veig.

    Un conte senzill, tendre, però per a mi ple de veritats profundes.

    Ens parla de com creiem que hem de ser.

    De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres.

    De com, de vegades, busquem ser qui no som.

    O, fins i tot, de com volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món.

    Fins que entenem que potser no va per aquí.

    Que, com al conte, no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta.

    El sistema. Les estructures. Les creences.

    Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors.

    Ens tanca portes. Ens trenca el cor. Ens redueix el món.

    Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais.

    Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes…

    Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem.

    I això és el que, potser, més ens fa créixer:

    Entendre que podem canviar d’opinió.

    Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre.

    Que podem triar obrir una porta nova.

    Més gran. Més tendra. Més real.

    Us deixo el vídeo al final, per si voleu mirar-lo (o tornar-lo a mirar).

    A mi m’arriba a un lloc profund. M’agrada molt.

    Tant de bo connectem més amb l’empatia.

    Que ens tractem amb més amabilitat, comprensió i amor.

    I sí, de vegades fa por sentir-se diferent, plantejar canvis o revisar estructures…

    Però quan això obre portes, fa que tot plegat tingui sentit.

    I la gratitud, aleshores, arriba sola.

    Gràcies per llegir-me!

    Amb amor,

    Andrea


    PD: Aquí teniu el vídeo Por cuatro esquinitas de nada.

    I comparteixo també el llibre:

  • La nostra humanitat

    La nostra humanitat

    Hi ha una cosa que últimament em ressona molt. Una idea senzilla, però essencial:

    Som humans.

    I necessitem cuidar la nostra humanitat.

    De debò.

    Ho dic amb la mà al cor.

    Vivim envoltats d’exigències, de velocitat, de pressions.

    Sovint, es premia qui arriba més lluny, qui produeix més, qui manté el somriure encara que es trenqui per dins.

    I enmig de tot això…

    Què passa amb el nostre món intern?

    Amb el que sentim?

    Amb el que necessitem de veritat?

    Ser humans és un regal i també una responsabilitat.

    És recordar que no som màquines. Que no ho podem tot.

    Que ens fa bé ser tractats amb amor i amb respecte.

    I crec que de vegades ho oblidem.

    Per això m’agrada recordar-m’ho.

    Ser humana és tenir dies en què tot pesa i d’altres en què tot flueix.

    És no entendre’m del tot i, tot i així, estimar-me.

    És donar-me permís per no saber, per canviar, per descansar…

    És mirar-me amb honestedat, fins i tot quan no m’agrada el que hi trobo.

    I aquí és on entra una paraula preciosa: L’amabilitat.

    Una paraula suau que guarda una força increïble.

    Perquè ser amable no és només dir “gràcies” o somriure.

    És una actitud profunda.

    Una manera de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres.

    Ser amable és escoltar sense jutjar.

    És donar espai.

    És mirar amb respecte,

    parlar amb delicadesa,

    permetre el ritme natural de l’altre.

    I també —i sobretot— és aprendre a fer-ho amb nosaltres.

    Quan va ser l’última vegada que em vaig parlar amb amabilitat?

    Quan vaig deixar de pressionar-me per fer-ho tot bé, i em vaig permetre ser com sóc?

    Avui em recordo que…

    Crec en l’amor com a llum càlida, com una presència amable. Entenent que l’amor comença en la manera com em tracto.

    Crec que podem deixar el món millor de com l’hem trobat.

    Crec en el poder de les petites accions (que de mica en mica, s’omple la pica).

    Crec en la bondat de la humanitat i en la importància de les connexions respectuoses, sentides i amoroses amb els éssers que ens envolten.

    No sempre és fàcil.

    Però per mi és essencial.

    Especialment recordar que som humans i que tots necessitem molt d’amor.

    Fem-nos-ho fàcil, que ja prou es complica de vegades sense voler.

    Gràcies per llegir-me.

    Gràcies per ser aquí.

    Gràcies per l’amabilitat.

    Avui, que el sol ens acaroni per dins.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Em ve de gust compartir la cançó Eterno Sol.

    I també recordar una frase important per a mi:

    El sol no fa diferències, dóna llum a tothom per igual.