La urgència.
La rapidesa.
L’eficàcia.
Sempre més. I més ràpid. I abans.
El resultat, el volem ara. Com més ràpid, millor.
La pressa, l’estrès, el cortisol pels núvols.
L’exigència. Amb nosaltres. Amb els altres.
Amb tot.
Vaig en cotxe i condueixo al límit.
Encara que això només em faci guanyar un minut… i una dosi extra d’estrès.
Em demanen una tasca que no és urgent, que podria fer d’aquí dos mesos o l’any vinent…
I en 20 minuts, ja la tinc feta, entregada.
I jo, amb la sensació que vaig tard, que tinc massa feina, que estic superada.
Poso il·lusió en una tasca, en un projecte, en alguna cosa que m’encanta…
I si no veig resultats immediats, sento que és un fracàs.
Perquè hem après que tot ha de donar fruit ja.
Sense pausa. Sense espera. Sense esforç aparent.
Vivim a la societat de la recompensa immediata.
I si no arriba de pressa, ens desmotiva.
No ens serveix. No ens és suficient.
I ho deixem anar.
Però el món no és així.
La vida no funciona així.
Pensa en un castanyer: Pot créixer ràpid, però no ofereix castanyes fins que han passat uns 20 anys.
Amb empelts especials es pot accelerar, però la recompensa mai arriba en un instant.
A canvi, quan arriba —any rere any— és rica, abundant, i es manté durant molt de temps.
Un arbre que viurà més del que nosaltres podem sobreviure. Un castanyer pot viure entre 500 i 600 anys. I encara així, comença per una llavor i un temps que no podem forçar.
Com aquest arbre, podem aprendre a esperar.
A sembrar sense necessitat de veure ja el fruit.
A confiar que, si cuidem la llavor, vindrà el moment després dels anys.
I nosaltres volem veure els fruits abans d’haver plantat del tot la llavor.
Oblidant-nos del sol, de l’aigua, del temps, del silenci, de l’arrelament.
De la paciència.
Quina importància, aleshores, té poder dir:
Això ara no és la meva tasca.
Això no és urgent.
Això pot esperar.
Això no m’ho quedo jo.
Això ho deixo anar.
Ara jo sóc la prioritat.
Deixar de buidar-nos per omplir agendes.
Deixar de cremar energia per cada petita cosa.
I començar a prioritzar la nostra salut, no només la física.
També la mental. L’emocional. L’energètica.
Aprendre a dir no.
Aprendre a esperar.
Aprendre a escoltar el ritme real de la vida.
I sí, hi haurà dies que ens sembla que no avancem:
Volem instal·lar un ventilador. Ho preparem tot, fem forats, busquem eines, seguim instruccions. I de sobte… alguna cosa no encaixa. Un cable, una peça, una incompatibilitat. I ens frustrem. Sentim que hem perdut el dia, que tot ha estat en va.
Però no és cert.
Tot això formava part del procés. Sense passar per aquí, no sabríem què faltava, què no funcionava, què cal millorar. Hem fet camí, encara que no haguem arribat al final. Potser cal deixar-ho per demà, respirar i tornar-hi amb una nova mirada.
I això no és fracàs.
És aprenentatge. És procés. És vida.
Hem comprat la idea que avançar és només veure resultats.
Però avançar és també equivocar-se, desfer, tornar a intentar-ho, descansar, fer una pausa, o adonar-se que cal canviar d’enfoc.
I això, també, és un èxit.
Deixem anar la urgència constant.
Recordem els temps lents.
Tornem a confiar en els processos que necessiten arrels, ombra i paciència per créixer.
I potser no hem acabat la tasca, però hem après a no exigir-nos tant, a escoltar el nostre límit, a valorar el camí, a mirar amb més tendresa el que vivim.
Amb amor,
Andrea
