Autor: Andrea Real

  • La urgència constant

    La urgència constant

    La urgència.

    La rapidesa.

    L’eficàcia.

    Sempre més. I més ràpid. I abans.

    El resultat, el volem ara. Com més ràpid, millor.

    La pressa, l’estrès, el cortisol pels núvols.

    L’exigència. Amb nosaltres. Amb els altres.

    Amb tot.

    Vaig en cotxe i condueixo al límit.

    Encara que això només em faci guanyar un minut… i una dosi extra d’estrès.

    Em demanen una tasca que no és urgent, que podria fer d’aquí dos mesos o l’any vinent…

    I en 20 minuts, ja la tinc feta, entregada.

    I jo, amb la sensació que vaig tard, que tinc massa feina, que estic superada.

    Poso il·lusió en una tasca, en un projecte, en alguna cosa que m’encanta…

    I si no veig resultats immediats, sento que és un fracàs.

    Perquè hem après que tot ha de donar fruit ja.

    Sense pausa. Sense espera. Sense esforç aparent.

    Vivim a la societat de la recompensa immediata.

    I si no arriba de pressa, ens desmotiva.

    No ens serveix. No ens és suficient.

    I ho deixem anar.

    Però el món no és així.

    La vida no funciona així.

    Pensa en un castanyer: Pot créixer ràpid, però no ofereix castanyes fins que han passat uns 20 anys.

    Amb empelts especials es pot accelerar, però la recompensa mai arriba en un instant.

    A canvi, quan arriba —any rere any— és rica, abundant, i es manté durant molt de temps.

    Un arbre que viurà més del que nosaltres podem sobreviure. Un castanyer pot viure entre 500 i 600 anys. I encara així, comença per una llavor i un temps que no podem forçar.

    Com aquest arbre, podem aprendre a esperar.

    A sembrar sense necessitat de veure ja el fruit.

    A confiar que, si cuidem la llavor, vindrà el moment després dels anys.

    I nosaltres volem veure els fruits abans d’haver plantat del tot la llavor.

    Oblidant-nos del sol, de l’aigua, del temps, del silenci, de l’arrelament.

    De la paciència.

    Quina importància, aleshores, té poder dir:

    Això ara no és la meva tasca.
    Això no és urgent.
    Això pot esperar.
    Això no m’ho quedo jo.
    Això ho deixo anar.
    Ara jo sóc la prioritat.

    Deixar de buidar-nos per omplir agendes.

    Deixar de cremar energia per cada petita cosa.

    I començar a prioritzar la nostra salut, no només la física.

    També la mental. L’emocional. L’energètica.

    Aprendre a dir no.

    Aprendre a esperar.

    Aprendre a escoltar el ritme real de la vida.

    I sí, hi haurà dies que ens sembla que no avancem:

    Volem instal·lar un ventilador. Ho preparem tot, fem forats, busquem eines, seguim instruccions. I de sobte… alguna cosa no encaixa. Un cable, una peça, una incompatibilitat. I ens frustrem. Sentim que hem perdut el dia, que tot ha estat en va.

    Però no és cert.

    Tot això formava part del procés. Sense passar per aquí, no sabríem què faltava, què no funcionava, què cal millorar. Hem fet camí, encara que no haguem arribat al final. Potser cal deixar-ho per demà, respirar i tornar-hi amb una nova mirada.

    I això no és fracàs.

    És aprenentatge. És procés. És vida.

    Hem comprat la idea que avançar és només veure resultats.
    Però avançar és també equivocar-se, desfer, tornar a intentar-ho, descansar, fer una pausa, o adonar-se que cal canviar d’enfoc.

    I això, també, és un èxit.

    Deixem anar la urgència constant.

    Recordem els temps lents.

    Tornem a confiar en els processos que necessiten arrels, ombra i paciència per créixer.

    I potser no hem acabat la tasca, però hem après a no exigir-nos tant, a escoltar el nostre límit, a valorar el camí, a mirar amb més tendresa el que vivim.

    Amb amor,
    Andrea

  • Tantes realitats com pupil·les (part II)

    Tantes realitats com pupil·les (part II)

    “No veiem les coses com són, les veiem com som nosaltres.”

    Una vegada vaig tenir un tutor i professor de mates meravellós. Ara fa uns anys que va morir, però encara el recordo amb molt carinyo.

    Un dia ens va portar a classe un conte amb un títol que encara avui em ressona:

    “No vemos las cosas como son, las vemos como nosotros somos.”

    Era la història de l’ancià del pou:

    Hi havia una vegada un ancià que passava els dies assegut al costat d’un pou, a l’entrada d’un poble.

    Un jove s’hi va acostar i li va preguntar:
    – Mai he estat per aquí… Com són els habitants d’aquesta ciutat?

    L’ancià li respongué amb una altra pregunta:
    – Com eren els de la ciutat d’on vens?
    – Egoistes i malvats –va dir el jove–. Estic content d’haver-ne marxat.
    – Aquí són així també –va dir l’ancià.

    Més tard, un altre jove li feu la mateixa pregunta.
    – Els de la meva ciutat eren bons, generosos, honestos… m’ha costat molt deixar-los.
    – Aquí també són així –va dir l’ancià.

    Un home que havia portat els seus animals a prendre aigua al pou i que havia escoltat la conversa, quan el jove es va allunyar li va dir a l’ancià:
    – Com pots donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta?
    – Cadascú porta el seu univers al cor –va respondre l’ancià–. El que no troba res de bo allà d’on ve, tampoc ho trobarà aquí. I, en canvi, aquell que tenia amics a la seva ciutat, trobarà també aquí amics lleials i fidels. Perquè les persones són el que troben en si mateixes, troben sempre el que esperen trobar.

    Aquest conte, en part, parla del que escrivia a la publicació anterior: Tantes realitats com pupil·les.

    Tantes formes de mirar com mirades existeixen.

    I, sovint, allò que veiem fora és només un reflex del que portem dins.

    Però crec que podem anar més enllà del conte.

    Podem decidir on i com mirar.

    Podem aprendre a ampliar la nostra visió, especialment quan més ens costa.

    Quan tot sembla fosc, quan el món ens sembla injust o tancat, potser el repte –i la clau– és aturar-nos, respirar i preguntar-nos des d’on estem mirant.

    On posem la nostra atenció?

    A què estem donant força amb la nostra mirada, amb el nostre pensament, amb la nostra emoció?

    Donem-nos la mà. Obrim-nos a la curiositat.

    Deixem espai perquè la vida ens sorprengui.

    I, sobretot, assumim la nostra responsabilitat: la de triar, a cada pas, des d’on volem construir la nostra realitat.

     Obrim-nos a noves maneres.

     Fem lloc per allò que volem veure néixer.

     Escollim amb amor, consciència i presència.

    Amb amor,
    Andrea

  • Tantes realitats com pupil·les (part I)

    Tantes realitats com pupil·les (part I)

    Hi ha una cançó amb un missatge potent que m’agrada molt.

    Es diu Pupilas, de Cuni Massa.

    La seva lletra em fa pensar en la mirada. En com mirem el món, com interpretem el que ens envolta, com creiem que veiem “la realitat”, quan en realitat és la nostra percepció.

    Cuando mirás lo que yo miro,
    miramos lo mismo, pero vemos distinto.

    Aquesta frase m’interpel·la profundament.

    Perquè sí, podem estar veient el mateix arbre, la mateixa situació, la mateixa persona… però el significat que li donem pot ser completament diferent.

    Per a algú, un arbre pot ser ombra.

    Per a un altre, pot ser llenya, paper, oxigen…

    La terra pot ser mare o propietat.

    Un home pot ser creador o depredador.

    Tantas realidades, como tantas pupilas.

    I és que cadascú mira amb els seus ulls, amb la seva història, les seves ferides, les seves creences, les seves pors i esperances.

    Veiem el món no com és, sinó com som.

    I sovint, creiem que la nostra mirada és la correcta, la real, la veritable.

    Ens creiem objectius. Ens aferrem a la nostra veritat com si fos l’única.

    I això ens allunya.
    Ens tanca.
    Ens fa perdre empatia.

    Per això m’agrada recordar aquesta cançó.

    Perquè em convida a mirar d’una altra manera.

    A recordar que potser l’altre no està equivocat, només està mirant des d’un altre lloc.

    I que ampliar la mirada pot ser un acte d’amor.

    Amor cap als altres, sí. Però també cap a nosaltres.

    Perquè quan deixem d’aferrar-nos a una única manera de veure, podem respirar una mica més lliures.

    I potser, si ens atrevim a mirar amb curiositat, trobem noves formes de viure, d’escoltar, de conviure.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Aquí comparteixo la cançó «Pupilas» de Cuni Massa. 

  • Aturar-se i escoltar

    Aturar-se i escoltar

    Quan faig cursos i parlo de l’escolta, m’agrada parar. I projectar una fotografia. 

    I aleshores deixar que el silenci ens abraci durant uns segons, ocupant tot l’espai de la sala.

    Rémi écoutant la mer

    És aquesta fotografia d’Édouard Boubat: Rémi escoltant el mar, 1955.

    Un nen amb un cargol de mar a l’orella. Quiet. Disponible. Profundament present.

    Té alguna cosa que m’emociona. Una senzillesa plena de bellesa, de tendresa, de delicadesa.

    Crec que així és l’escolta profunda.

    Com aquest gest senzill i íntim: parar, acostar-se el cargol de mar i escoltar.

    No puc deixar de sentir el somriure sincer, la presència atenta, l’amor, el vincle, la generositat i la connexió invisible que hi ha en aquesta foto.

    Crec que és el mateix que es crea quan una persona escolta de veritat, de tot cor. 

    Quantes vegades ens escoltem (o ens escolten) així?

    Amb aquesta entrega?

    Amb aquest silenci?

    Amb aquest amor?

    Per això m’agrada tornar a aquesta imatge i deixar que ens parli.

    Com si ens digués, molt a poc a poc:
    “Posa’t un cargol de mar a l’orella i escolta’t.”

    Amb amor,
    Andrea

  • Per gairebé no res

    Per gairebé no res

    Avui torno amb un vídeo que m’emociona cada cop que el veig.

    Un conte senzill, tendre, però per a mi ple de veritats profundes.

    Ens parla de com creiem que hem de ser.

    De com intentem encaixar en llocs que no estan pensats per nosaltres.

    De com, de vegades, busquem ser qui no som.

    O, fins i tot, de com volem que els altres canviïn per adaptar-se a la nostra forma, a la nostra mirada, al nostre món.

    Fins que entenem que potser no va per aquí.

    Que, com al conte, no és el quadradet qui ha de canviar, sinó la porta.

    El sistema. Les estructures. Les creences.

    Dir “això sempre s’ha fet així” no ens fa millors.



    Ens tanca portes.

    Ens trenca el cor.

    Ens redueix el món.

    Quan canviem la manera de mirar, s’obren espais.

    Quan escoltem, quan deixem d’imposar, quan reconeixem que no tenim totes les respostes…

    Quan ens obrim a altres mirades, ens transformem.

    I això és el que, potser, més ens fa créixer:

    Entendre que podem canviar d’opinió.

    Que podem revisar, replantejar, tornar a començar, reaprendre.

    Que podem triar obrir una porta nova.

    Més gran. Més tendra. Més real.

    Us deixo el vídeo al final, per si voleu mirar-lo (o tornar-lo a mirar).

    A mi m’arriba a un lloc profund. M’agrada molt.

    Tant de bo connectem més amb l’empatia.

    Que ens tractem amb més amabilitat, comprensió i amor.

    I sí, de vegades fa por sentir-se diferent, plantejar canvis o revisar estructures…

    Però quan això obre portes, fa que tot plegat tingui sentit.

    I la gratitud, aleshores, arriba sola.

    Gràcies per llegir-me!

    Amb amor,

    Andrea


    PD: Aquí teniu el vídeo Por cuatro esquinitas de nada.

    I comparteixo també el llibre:

  • Fer espai a la lleugeresa

    Fer espai a la lleugeresa

    Hi ha dies en què tot pesa.

    La llista infinita de coses pendents, les responsabilitats, les preocupacions…

    I, de sobte, apareix una imatge, un gest, una flor, una cançó… I sento com, per fi, puc sospirar.

    Últimament penso molt en això:

    Què em porta lleugeresa?

    Què em connecta amb l’alegria?

    I, encara més important: Estic fent espai a això?

    Vivim tan carregades de fer, de voler arribar a tot, de sostenir tantes coses… que de vegades oblidem la importància de gaudir.

    De fer lloc al que ens alegra, ens fa vibrar, ens acarona per dins.

    Potser és una conversa bonica. Un moment de sol. Una olor. Un record tendre. Cantar, ballar o xipollejar dins la piscina.

    Crec que la felicitat no sempre és un gran objectiu, sinó petits instants que es deixen sentir quan abaixem la pressa.

    Quan deixo de controlar i de carregar amb tot, em sento més lleugera. Estic més disponible i desperta davant els petits plaers de la vida.

    Per mi és important recordar que puc triar.

    Puc triar com viure, a què dedico més temps, a què li dono importància.

    I si alguna cosa no m’agrada, puc sortir del pilot automàtic, parar i revisar, i tornar a triar. Acceptant equivocar-me i recordant que sempre puc canviar d’opinió.

    Això m’allibera molt.

    Cuidar-me també és permetre’m descansar, riure, respirar, plorar, sortir a la natura, parlar amb sinceritat, posar límits, responsabilitzar-me i caminar cap on desitjo anar…

    Què et connecta a tu amb la lleugeresa?

    Què pots deixar anar avui per sentir-te una mica més lliure?

    M’agrada llegir-vos també!

    Amb amor,

    Andrea


    PD: Comparteixo una cançó que m’agrada molt de l’Anna Roig, Què bé, ser aquí.

  • La nostra humanitat

    La nostra humanitat

    Hi ha una cosa que últimament em ressona molt. Una idea senzilla, però essencial:

    Som humans.

    I necessitem cuidar la nostra humanitat.

    De debò.

    Ho dic amb la mà al cor.

    Vivim envoltats d’exigències, de velocitat, de pressions.

    Sovint, es premia qui arriba més lluny, qui produeix més, qui manté el somriure encara que es trenqui per dins.

    I enmig de tot això…

    Què passa amb el nostre món intern?

    Amb el que sentim?

    Amb el que necessitem de veritat?

    Ser humans és un regal i també una responsabilitat.

    És recordar que no som màquines. Que no ho podem tot.

    Que ens fa bé ser tractats amb amor i amb respecte.

    I crec que de vegades ho oblidem.

    Per això m’agrada recordar-m’ho.

    Ser humana és tenir dies en què tot pesa i d’altres en què tot flueix.

    És no entendre’m del tot i, tot i així, estimar-me.

    És donar-me permís per no saber, per canviar, per descansar…

    És mirar-me amb honestedat, fins i tot quan no m’agrada el que hi trobo.

    I aquí és on entra una paraula preciosa: L’amabilitat.

    Una paraula suau que guarda una força increïble.

    Perquè ser amable no és només dir “gràcies” o somriure.

    És una actitud profunda.

    Una manera de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres.

    Ser amable és escoltar sense jutjar.

    És donar espai.

    És mirar amb respecte,

    parlar amb delicadesa,

    permetre el ritme natural de l’altre.

    I també —i sobretot— és aprendre a fer-ho amb nosaltres.

    Quan va ser l’última vegada que em vaig parlar amb amabilitat?

    Quan vaig deixar de pressionar-me per fer-ho tot bé, i em vaig permetre ser com sóc?

    Avui em recordo que…

    Crec en l’amor com a llum càlida, com una presència amable. Entenent que l’amor comença en la manera com em tracto.

    Crec que podem deixar el món millor de com l’hem trobat.

    Crec en el poder de les petites accions (que de mica en mica, s’omple la pica).

    Crec en la bondat de la humanitat i en la importància de les connexions respectuoses, sentides i amoroses amb els éssers que ens envolten.

    No sempre és fàcil.

    Però per mi és essencial.

    Especialment recordar que som humans i que tots necessitem molt d’amor.

    Fem-nos-ho fàcil, que ja prou es complica de vegades sense voler.

    Gràcies per llegir-me.

    Gràcies per ser aquí.

    Gràcies per l’amabilitat.

    Avui, que el sol ens acaroni per dins.

    Amb amor,
    Andrea


    PD: Em ve de gust compartir la cançó Eterno Sol.

    I també recordar una frase important per a mi:

    El sol no fa diferències, dóna llum a tothom per igual.

  • Benvinguda

    Benvinguda

    Aquí començo a escriure.

    Amb ganes de donar veu al que sento, al que veig i al que vaig descobrint pel camí.

    No tinc una ruta tancada. Però sí el desig de compartir de manera sincera allò que m’interpel·la i m’habita.

    Em proposo escriure el que em vingui de gust a cada moment des d’una mirada reflexiva, crítica i amable al mateix temps.

    Per a mi, escriure és una forma d’escoltar-me.

    Una manera d’ordenar-me per dins.

    De posar paraules a allò que em mou, m’interessa i ressona en mi.

    Aquest espai neix com un lloc tranquil. Sense pressa, sense algoritmes, sense urgències.

    Un lloc on pots venir quan vulguis, com si entréssim en una sala de lectura on el temps s’atura.

    Gràcies per ser-hi, gràcies per llegir-me.

    Amb amor,
    Andrea